• La massanenca reinterpreta amb respecte i humor un tema clàssic de l'art occidental

Foto: CENTRIFUGE

Vet aquí el cul més inquiet del panorama artístic nacional. Que no és dir gaire, d'acord, en unes circumstàncies com les actual i en un país com el nostre, en què l'escarransida nòmina d'artistes més o menys professionals sobreviu amb prou feines i encara gràcies, i sense sortir-se ni una coma dels marges del previsible. No són òbviament moments per llançar-se a l'aventura experimental. Però fins i tot en els camins artísticament més transitats hi ha lloc per a la sorpresa, la (diguem-ne) heterodòxia i el bon humor. I és aquest el raconet que per dret propi li correspon a la massanenca Eve Ariza, més activa que mai aquest curs i a qui mai se li podrà retreure que s'hagi quedat estancada a Calle Melancolía, per dir-ho a la manera de Sabina.

L'última ocurrència de l'artista més conceptual d'aquest tros de Pirineu és la reinterpretació del santoral en clau pop. Un tema tan antic com l'art occidental –o gairebé– i que semblava condemnat a repetir-se com en un bucle etern, ¿oi? Doncs Ariza l'ha passat pel seu particular túrmix, li ha posat unes engrunes de respectuosa irreverència –res més lluny de l'artista que obrir gratuïtament un front iconoclasta– i un polsim d'humor, i el resultat el tenen aquí al costat. Els dos senyors amb aurèola els tenen vistos, segur. Molt vistos: el de l'esquerra és Sant Antoni; el de la dreta, Sant Pere. Però aquesta és la cara que els ha quedat després de passar per les mans d'Ariza: un pelet hipis, potser, però tot cor.

És veritat, diu Ariza, que Sant Antoni acostuma a aparèixer en la iconografia cristiana envoltat de bestioletes, com a patró dels animals (i dels pobres) que és. D'un senglar, principalmet, pel miracle aquell que va fer de curar la ceguesa d'una femella de porc fer. Ariza se l'ha imaginat conversant amigablement amb un peix platejat que surt d'un aquari domèstic. És una idea. D'acord, la pelussera potser no s'avé gaire amb la imatge convencional de xaval barbamec que ens n'havia venut la iconografia cristiana i, el que és encara pitjor, se n'ha oblidat de la tonsura reglamentària. Però el Sant Antoni d'Ariza és un paio amb qui un fàcilment se n'aniria a fer un tomb per la Ruta del Ferro per explicar-li les penes. I no ho diem a la babalà: la figura, que frega els 60 centímetres d'alçada, està modelada amb ceràmica i l'hàbit –atenció– té entre els seus ingredients òxid de ferro de Llorts, que ja és tenir.

Artista versàtil / Un sant, com es veu, de regust local –no pot ser casualitat que Ariza sigui veïna de la Massana– i que de moment farà parella amb el Sant Pere d'aquí dalt. Un altre que ha vist reinterpretats els atributs tradicionals a la personal manera de l'artista: conserva les claus amb què, diu la tradició, obre (o no) les portes del cel. I ja que hi som, utilitza l'ull de la clau per inspeccionar detingudament les pobres animetes que esperen el veredicte, no fos cas que se li colés algun pecador. Una feina que, d'altra banda, habitualment exerceix l'arcàngel sant Miquel però que Ariza li ha atribuït al patró d'Ordino. Per cert, aquesta figura va estar recentment a punt, però a punt, d'acabar com a titular de Sant Pere del Tarter. No va poder ser. Massa pop, potser. En fi, que això és només el començament i no cal gaire per fer volar la imaginació: ¿i una Mare de Déu de Canòlich amb el Nen en un braç i –ai, ai– l'hac litigiosa a l'altre? El que dèiem a lcomençament: després de la peformance estil La naranja mecánica que es va marcar el gener a la capital i les bitlles del Blawling que exposa aquest estiu a la Bohème, el santoral pop constitueix una prova més de l'extraordinària versatilitat d'Ariza i demostra que no, no tot està inventat. Si hi ha una mica de geni, és clar. I bon humor, si és possible.

Per a més informació consulti l'edició en paper.