• La neteja dels murs interiors de l'església laurediana planteja una disjuntiva: restituir l'aspecte original, amb la pàtina del sutge produït per la combustió d'espelmes, o conservar l'emblanquinat que s'hi va practicar en època moderna

Dos dels sants i barbuts que il·luminen l'arc de Sant Serni. Foto: EL PERIÒDIC

Sant Serni de Nagol s'ha convertit els últims temps en la nineta dels ulls del servei de Patrimoni. L'estiu passat ja hi va practicar una espectacular intervenció per fixar i consolidar la policromia de les pintures murals de l'arc triomfal del petit temple lauredià, coetànies de la consagració de l'església, el 1055, i considerades el punt de partida de la pintura romànica andorrana. Les restauradores de Patrimoni hi han tornat aquest estiu per a una campanya que s'allargarà fins a finals d'agost i que ha plantejat un fascinant dilema arqueològic: es tractava, diu, la cap de l'àrea de Protecció del patrimoni Moble, Berna Garrallà, de repicar la capa de calç amb què en època moderna –posem que entre els segles XV o, més probablement, XVI– es van emblanquinar els murs interiors de l'església, per deixar així al descobert el morter original.

Se sabia, per les cates practicades a la campanya del 1976 –la mateixa en què van descobrir els frescos de l'arc triomfal– que sota la capa de calç no hi havia sorpresa, que no hi apareixerien més restes de pintura mural; tan sols el morter amb què els mestres d'obra del segle XI van recobrir els murs. ¿Tan sols? El resultat el tenen a la fotografia d'aquí dalt: retirada la capa de calç, el que surt a la llum és un morter renegrit pel sutge procedent de segles de combustió d'espelmes. Un aspecte ben poc lluït, que xoca –adverteix Garrallà– amb els gustos estètics i fins i tot amb els prejudicis de l'espectador contemporani, per a qui romànic equival –erròniament– a mur de pedra vista o, com a molt, recobert del reglamentari fresc mural. I ja tenim disjuntiva servida: ¿com s'ha de procedir amb Sant Serni? ¿Repicant totes les parets fins recuperar el morter original, amb els resultats que es poden comprovar en el llenç en què s'ha treballat fins ara, i amb les dificultats d'interpretació que això, adverteix, suposa per a la mentalitat d'avui dia? ¿O conservar la capa de calç, que també forma part de la història de l'església i que li confereix un aspecte més harmònic i endreçat, a to amb el que un s'espera trrbar en un temple romànic?

La decisió no és fàcil, sosté, perquè totes dues opcions tenen aspectes a favor i en contra. De moment, el que està clar és que només es repicarà el mur a l'esquerra de l'altar. «El que fem després ho haurem de consensuar am els arqueòlegs», diu. Garrallà apunta que la solució habitual ha consistit fins ara a deixar les parets emblanquinades. Precisament per això, una hipotètica restitució de l'aspecte original del temple, retirant la capa de calç posterior, convertiria l'església laurediana en un exemplar únic entre el patrimoni romànic nacional, i també excepcional en l'àmbit català. En la seva opinió, a més, aquesta opció seria la més respectuosa amb l'«ànima» de l'església, en retornar a Sant Serni la pell amb què la van concebre els seus constructors –morter vist– i la pàtina que va anar covant fins que al segle XVI la brutícia acumulada i el canvi de gustos estètics va propiciar l'emblanquinat dels murs. A Sant Serni i a tantes altres esglésies. D'altra banda, es tracta d'un dels monuments menys tocats en època contemporània i que, per tant, més fidelment han conservat la fesomia original: de fet, fins a la campanya de l'any passat només s'hi havia intervingut en una ocasió, el 1976. Així que ens trobem, sosté Garrallà, davant d'una de les esglésies més genuïnament romàniques del país.

Viatge al segle XI

A Nagol, l'emblanquinat del XVI no va respectar ni els frescos de l'arc triomfal, aquesta tropa d'àngels, bisbes i sants barbuts, tot plegat coronat per l'Agnus Dei, que van quedar feliçment ocults i, per tant, a resguard de qualsevol temptació de buscar-los una ubicació més decorosa. Que això és el que va passar amb bona part del patrimoni pictòric avui en museus i institucions estrangeres. Però aquesta és una altra història. El 1976 van veure finalment la llum, i avui contitueixen un exemple únic de transició al romànic. Val a dir que l'absis encara conserva la capa de calç, i que a sota s'hi endevina la presència de frescos probablement d'època moderna –no així del pantocràtor romànic reglamentari, que per algun motiu, potser se'ls van acabar els pistrinquis, mai no es va arribar a pintar. També aquí es planteja el dilema de quina és la intervenció idònia: ¿repicar aquest revestiment i ressuscitar la pintura mural anterior? ¿O respectar l'emblanquinat, que també forma part –insisteix Garrallà– de la història de Sant Serni? Amb un afegit: els frescos de l'absis –d'època moderna, ja s'ha dit– probablement causarien un efecte «cacofònic» al costat del conjunt romànic, «i encara més en una església tan minúscula com aquesta». Així que, si més no en el cas de l'absis, la decisió sembla presa.

Així que una excursió a Nagol proposa una meva de viatge a un temple del segle XI, amb les seves pintures murals –atenció als penediments de l'artista, capaç de pintar tres peus i quatre braços a dos dels sants–, els seus grafiti –un esbós del primer retaule, inicialment situat a l'altar, desplaçat al segle XVI a un lateral, i que avui descansa al fons del temple– i els seus missatges encriptats, com la inscripció datada el 1339 que dóna compta d'un sanció de tres lliures imposada a un pecador desconegut. I no es perdin les bigues de fusta del sostre. De l'XI, també. En fi. Una mina, Sant Serni. Amb molt menys, s'escriuen best sellers i es roden blockbusters històrics. ¿Qui s'hi anima? H

Per a més informació consulti l'edició en paper.