Marta Rius en un rodatge. Foto: ALBA DANÉS

Tranquil·la, treballadora i optimista. Així és Marta Rius, la cantautora de la Garrotxa que des d'aquest any compagina la seva carrera musical dins del grup, Sol i Serena, amb una nova aventura en solitari. El públic de Sant Julià de Lòria va poder assistir ahir en un concert íntim a la Plaça Sant Roc, dins el cicle Vespres d'estiu. Acordió en mà i acompanyada de Guillem Ballaz a la guitarra i al violí, i Queralt Camps al contrabaix, la cantautora va presentar alguns dels temes que s'inclouran en el seu primer disc.

–A la cançó No em deixis caure dius que «el camí fa vertigen». ¿També te'n fa llançar-te sola amb un nou disc?

–Molt. Fa molt de vertigen perquè és molt diferent. Tot i que amb Sol i Serena algunes cançons ja són meves, no és el mateix enfrontar-te a un repertori on expliques --encara que sigui una mica en codi-- parts molt íntimes de la teva vida. Em faria menys vertigen haver de despullar-me de veritat davant de tothom, que explicar aquestes coses en que et sents despullat d'una altra manera.

–Per tant, les teves cançons són força introspectives...

–Sí. Justament hi ha una cançó que parla d'aquest vertigen, que és «nua». La cançó diu: «sóc aquí nua en l'ànima amb aquesta cançó». La vaig fer pensant en aquest sentiment de por que em feia afrontar-me a tot això. Crec que totes les meves cançons d'una manera o altra són maneres d'afrontar-me a les coses que em van passant. Tens la sensació d'estar explicant un secret molt íntim a persones que no coneixes de res. És com agafar el teu diari personal i començar-lo a llegir, però després ja veus que, precisament, això és el que et fa connectar d'una manera molt especial amb el públic.

–Així, la teva trajectòria com a compositora no és recent, sinó que ja componies amb els Sol i Serena...

–Quan faig una cançó, moltes vegades dies abans ja noto alguna cosa a l'estomac que ara sé reconèixer i em fa intuir que sortirà una cançó aviat. I de cop surt com un bolet. T'oblides dels vestits que t'han posat de pop o folk i estàs sol a casa amb alguna cosa a dins que necessites treure. Com qui necessita nadar després de molt temps sense fer-ho.

–Les teves cançons descriuen detalls, imatges... ¿És aquesta mentalitat audiovisual la que t'ha portat a fer «vídeoconcerts» en comptes de crear una maqueta?

–Sóc molt visual i de seguida em vénen moltes imatges al cap. Sóc molt ràpida associant sensacions amb imatges. A més a més, jo era operadora de càmera i directora de fotografia. El que ha fet els vídeos [Òscar Lorca] és un company meu d'estudis. També és realitzador de TV3 i fa coses que lliguen molt amb la meva essència. Aleshores li vaig proposar de fer això perquè realment a mi em venia de gust aportar aquesta part visual.

–Descriu-nos una imatge que t'inspiri.

–Ara, com que estem a l'estiu, recorro bastant les gorgues de la Garrotxa, que són raconets que a mi m'agraden. L'aigua tranquil·la i les pedres al sol...

–I mirant ja cap al futur...¿Quan està previst que surti el disc?

–Va tot una mica més lent del que havia planejat per qüestions monetàries, però hi estem treballant. Jo crec que aquesta tardor-hivern ja es gravarà. Suposo que sortirà de cara a principis del 2013.

–¿Creus que s'ha revaloritzat la cançó d'autor en els darrers anys?

-–La cançó d'autor s'ha obert en diferents estils. Abans quan es parlava de cançó d'autor tothom tenia al cap un registre molt concret, ara poc a poc s'ha anat obrint. Qualsevol persona que ha fet ell mateix les cançons i expressa la seva visió de la vida a través de la música ja és cantautor, i això ho trobo molt interessant. A més a més, cada vegada hi ha més gent que ho fa en català i això és un valor afegit. Si pensem i estimem en català, ¿per què no podem cantar en català?

Per a més informació consulti l'edició en paper.