• El cantautor murcià David Moya torna a la Fada amb 'Cinco manías de hombre solo'

El cantautor murcià David Moya torna a la Fada per tercera ocasió Foto: EL PERIÒDIC

Hi havia una vegada un paio que col·leccionava dèries: la de cantar, que l'emparenta amb una colla d'il·lustres col·legues com ara –per citar els que ell cita– Aute i Jorge Drexler; la de despullar-se, que pot ser ben agradable o, segons com (i segons qui), decididament molesta; la d'explicar històries, que ens porta per un fugaç instant al costat del foc, aquelles llunyanes nits de campament; la de no callar, que és a la vegada la més saludable i la més perillosa de totes; i la de no parar mai quiet, que et converteix al cap del temps i passada l'edat en un cul d'en Jaumet, i ja se sap que això cansa. ¡Cansa!

Si aquestes dèries per separat ja constitueixen una prometedora targeta de presentació, imagini el lector si se les troba totes juntes en el mateix individu. Doncs aquest és el cas del cantautor David Moya (Múrcia, 1978), murcià marcià –per als nostres estrets paràmetres musicals, s'entén, on ja no passa quasi res– que se surt accidentalment d'òrbita i aterra aquesta nit a la Fada Ignorant. És un repetidor –tercera vegada que toca a la capital– però potser ja és hora que ens deixem la mandra a casa per descobrir un paio que bateja un disc seu amb el molt exòtic nom de Cinco manías de hombre solo. Les que hem relacionat una mica més amunt. De fet és un llibre disc que inclou una desena llarga de cançons i una col·lecció de poemes i relats, de pamflets contra tot –a l'estil de gran Savater– i cròniques de viatge (a l'Argentina, però és que ningú no és perfecte). A l'escenari es dedica a cantar. I de tant en tant recita algun vers que se li escapa, perquè hi ha versos que tampoc no es poden quedar mai quiets. Aquest, per exemple: «Yo soy tú cuando soy yo». Que no és de Moya però és igual: se m'ha escapat. I canta amb la guitarra i res més. Sona a chansonnier de la vella escola, és veritat. Però diu que no, que tira sense manies cap al pop i que hi afegeix també a la recepta unes engrunes de rock. Més a la vora de Javier Álvarez, insisteix, que no a Brassens i companyia. Per entendre'ns. I a coetanis com ara Ivan Ferreiro i Quique González, a qui haurem de buscar de seguida pel Youtube. Que Moya té un do per titular és indubtable; a banda de les manies, mirin el nom que ha posat a algunes de les seves criatures. Hablando en pasado i sobretot, sobretot, Rumbo al Este: ¡Pilot! ¡A babor a tota vela! Que el que importa no és viure; el que importa és navegar.

¿I de què ens parla, Moya? Doncs diu que de l'amor, és clar –«Tema etern de tots els que ens dediquem a escriure cançons; millor dit: de tots els que intentem fer art»–, de la reivindicació d'un mateix davant del pessimisme ambiental, i també de la perplexitat màxima que és respirar. I ho direm per acabar amb uns versos que tampoc són del cantautor murcià/marcià sinó del poeta Miguel d'Ors. També perquè sí, perquè se'ns escapaven i no ho hem pogut evitar: «Raro asunto, la vida: yo que pude nacer en 1529, o en Pittsburg o archiduque; yo que pude ser Chesterton o un bonzo... Raro asunto que entre la muchedumbre de los siglos, que existiendo la China innumerable, y Bosnia y las Cruzadas y los incas, fuese a tocarme a mí precisamente este trabajo amargo de ser yo». En fi, que Moya té el foc, com Vigo Mortensen a La carretera, i aquesta nit toca a la Fada. Si el lector sap el que és sentir la necessitat de cantar o de despullar-se, de no callar i de no parar, aquí tenen un dels seus. No diguin que no els hem avisat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.