L'historiador lleidatà, en l'entrega de premis de la Nit Literària, el 25 d'octubre a les Fontetes Foto: TONY LARA

HISTORIADOR.

Amb el cas Tortosa encara viu –atiat, és clar, per l'erràtica gestió de tot plegat que ha perpetrat el Consell General– el premi Principat d'Andorra d'investigació històrica adquireix aquest any una inusitada rellevància. Així que l'historiador lleidatà Jacinto Bonales (Tremp, 1969), que es va endur els 20.000 euros del guardó amb Història territorial de la Vall d'Andorra, ja s'hi pot anar calçant. Però com deia el clàssic, el pitjor càstig és la indifèrència, així que com més se'n parli, millor. En fi, que rere l'abstrús títol d'aquí dalt s'oculta un estudi sobre la influència mútua entre home i paisatge, i com aquesta interrelació ha anat configurant al llarg dels segles –¡i dels mil·lennis!– les actuals divisions administratives. Una perspectiva absolutament inèdita, ja es veu, que a casa nostra només havia practicat abans el mateix Bonales a Andorra la Vella sense límits. El volum veurà la llum el 2013. Si no hi ha sorpreses d'última hora, és clar.

–¿Quina tesi proposa a Història territorial de la Vall d'Andorra?

–Difícil de resumir: però si mirem avui el mapa d'Andorra, comprovarem que moltes divisions administratives no hi apareixen.

–¿Per exemple?

–El límit entre Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. Però hi ha més: tampoc no coincideixen fil per randa els límits territorials d'Andorra i Espanya segons agafem el mapa oficial d'un o altre país.

–¿Ah, no?

–Per la part del coll de Vallcivera, per exemple. No vol dir que sigui un terreny en disputa, però els mapes ho reflecteixen de forma diferent. És el mateix cas que es registra als límits entre Sant Julià i Os de Civís, a la muntanya de Cervellà.

–¿I per què passa, això?

–El que plantejo és que al llarg dels segles els andorrans han donat forma a l'espai i han creat una sèrie d'institucions, un procés en el qual també han intervingut forces externes com la romanització i el feudalisme i que ha influït en la concreció dels límits actuals. Uns límits perfectament plasmats al territori des de l'Edat Mitjana.

–Tan perfectament no serà, si hi ha dubtes i vacil·lacions.

–El fet que no apareguin en els mapes actuals no significa que no existeixin des del segle XV.

–Doncs m'haurà d'explicar perquè han desaparegut del mapa, aquests límits.

–Per les disputes cícliques que s'aniran produint en època moderna i contemporània, moltes vegades per la incapacitat d'interpretar pròpiament el que un antic pergamí deia sobre els límits en discòrdia, per exemple.

–¿Quin són els punts més calents en la delimitació territorial del país?

–N'hi ha un bon grapat: des del dret d'empriu de la Massana sobre el terme d'Encodina, a Ordino, o el del terme català d'Arcavell sobre el bosc de la Rabassa, a Sant Julià.

–¿I els moments més conflictius?

–Als segles XII i XIII, quan els senyors feudals van intentar establir dominicatures amb castell inclòs dintre d'Andorra: a Bragafolls i la Margineda, com és ben sabut.

–Però els va sortir el tret per la culata: els castells van ser demolits.

–Per la reacció de les parròquies, que es veien venir el que passava als termes veïns –a Os, per exemple, on l'erecció del castell va comportar que el poble es convertís en domini senyorial. És clar que tot plegat va tenir conseqüències en la configuració de la divisió administrativa.

–A veure.

–Quan es destrueix el castell de Bragafolls, el comte reparteix tot el territori i estableix quina part pot ser gestionada pel quart i quina, no. Per això el mas de Tolse va quedar sota el control del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles: una illa feudal dintre de la parròquia de Sant Julià.

–¿Per què a Andorra fracassa la feudalització mentre triomfa a la resta del Pirineu? ¿Què ens va fer diferents?

–La unitat dels andorrans, un cas que en part també es va produir a la vall d'Àneu i a l'Aran. A les zones pròximes de l'Alt Urgell i la Cerdanya, la població estava molt polaritzada, amb uns veïns poderosos al servei del comte i titulars de dominicatures; a Andorra també n'hi havia, però no tan poderosos, i el poble va saber jugar la carta de la dualitat de poders, buscant suport ara en el comte, ara en el bisbe. Això farà que el feudalisme no sigui a Andorra fragmentador.

–¿Quan comença l'home a intervenir en el territori que avui és Andorra?

–Al Neolític, quan arrenca l'agricultura. Els andorrans practicaven la crema del bosc per mantenir les pastures abans que al vessant nord dels Pirineus. Això implica que van crear uns circuits ramaders molt abans de la configuració de les fronteres actuals.

–¿De quina època parlem?

–De l'edat del Bronze, cap al 1500 abans de Crist.

–¿En quins altres moments s'intensifica la modificació del paisatge?

–Ens trobem amb un paisatge antropitzat des de molts segles abans de l'època romana. L'explotació del bosc del segle XVII i XVIII per alimentar les fargues és molt aparatosa, però és que hi ha una explotació igualment intensiva des de l'edat del Bronze per convertir-lo en pastures per als ramats.

–¿I quan es registra la major pressió de l'home sobre el paisatge?

–Al segle XIV: pensem que en aquella època el cultiu de cereal arribava fins al coll de Montaner. ¡A més de més de 2.000 metres d'altura! Després venen les crisis demogràfiques i la zona de conreu es retira cap a cotes més baixes.

–Per tant, ja podem anar desterrant el prejudici que la muntanya i el bosc no han estat mai tan amenaçats com en l'actualitat...

–Al contrari: des dels anys 50 i 60 s'han abandonat els conreus d'altura i el bosc ha crescut com mai. Si mirem qualsevol fotografia de principis del segle XX, veurem les muntanyes pelades, pràcticament no hi havia bosc. Paradoxalment, és a partir de la urbanització, l'abandonament de l'agricultura intensiva, la ramaderia extensiva i l'explotació forestal que el bosc creix extraordinàriament.

–¿No hi va haver mai perill de sobreexplotació?

–Eren molt conscients del que es jugaven: quan es detecta un desequilibri entre població i recursos de seguida articulen una normativa per evitar la depredació, amb vedats i limitacions del nombre de caps de bestiar que podien pasturar en un determinat lloc...

–¿I de superpoblació?

–El màxim demogràfic es registra a Occident a finals del XIII i principis del XIV. I precisament per evitar la superpoblació s'imposa un sistema que afavoreix l'emigració dels cabalers i mantenir així un índex demogràfic baix que garantís l'excedent de recursos. A partir del segle XIV, el canvi climàtic, les males collites i la pesta va eradicar el perill malthusià.

–¿Existeixen racons verges, no tocats per la mà de l'home?

–No. Fins i tot les zones que avui són més boscoses han prosperat els últims 40 o 50 anys: Costafreda o Palomera, a Sant Julià, que avui són boscos frondosos, eren paratges pràcticamet desforestats.

–¿Quin és el moment àlgid de l'agricultura al nostre país?

–Als segles XII i XIII, quan el cereal, la vinya i una mica l'olivera es cultivaven a tot arreu.

–¿I quin lloc ocupa en tota aquesta història la vall del Madriu?

–Importantíssim: és un paisatge antropitzat, de boscos i zones de pastures on podem llegir la història dels últims 2.000 anys, no només la d'Andorra sinó també la de tots els Pirineus.

–Per acabar: ¿per què un pallarès que viu a Mequinensa s'ha especialitzat en la història del nostre paisatge?

–Quan fa deu anys em va encarregar un estudi sobre la Solana d'Andorra, vaig comprovar que la documentació que proporcionaven els arxius andorrans era molt més rica que la que es pot consultar a Catalunya, i que estudiar aquesta documentació ens ajudaria a entendre el funcionament de les comunitats de muntanya no només d'Andorra, sinó també –una altra vegada– de tot el Pirineu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.