Joan Hernández, en primer pla i cara de mala lluna, envoltat per la banda: Sergio Basanta (guitarra), Jota F. Torres (baix) i Charly Cabrera (bateria). Aquesta nit, en rigorosa exclusiva universal al Rockòdrom d'Arinsal Foto: JAVIER BRAGADO

CANTANT D'INORDEM. El Rockòdrom continua posant una mica de picant al depauperat, moribund panorama del directe nacional. I aquesta nit amb una estrena absoluta: Inordem, des del 2010 la banda de thrash metal de l'exAwake Joan Hernández, presenta a Arinsal i en rigorosa primícia universal el seu quart disc (primer amb Hernéndez), La miseria de Dios. La presentació oficial. el 16 de novembre a la sala Live de Madrid, i després, gira per Galícia i el País Basc. Aquí van uns versos de la cançó que dóna títol a l'àlbum, perquè vagin entrant en matèria: «Siempre os odiaré, no podréis hacer nada para que comparta vuestra fe». Glups.

–La primera, a la jugular: ¿què hi fa un teiatreru del Pirineu enrolat en una banda madrilenya de metal?

–Després d'Awake em quedaven ganes de continuar explorant la veta metal. Jo era un cantant sense banda, i Inordem, una banda sense cantant. Així que...

–¿Qui va fitxar qui?

–Vam contactar a través del correu electrònic; buscaven un vocalista que vingués del metal; jo donava el perfil, ens vam posar d'acord en la manera de treballar, i fins aquí.

–¿Quin és el seu paper en la banda?

–La composició recau en els meus companys; de la lletra se n'encarrega el bateria, Charly Cabrera; jo hi poso la veu i proposo les línies vocals.

–¿I què hi ha aportat, Joan Hernández, a Inordem?

–Energia, força i ràbia. Ells buscaven un cantant més agressiu, i penso que això és el que han trobat en mi.

–¿I com s'arreglen, per compondre i assajar a distància?

–Els temes de La miseria de Dios, en què jo ja he estat actiu des de l'inici, ells els anaven donant forma al local i me n'enviaven les gravacions en format instrumental, i jo els hi tornava amb diverses melodies vocals, perquè n'escollissin una. Un cap de setmana al mes m'escapava a Madrid per acabar donar forma a les cançons.

–Complicat i exòtic, ¿no?

–En l'àmbit professional existeixen bandes que funcionen d'aquesta manera. En el nostre nivell potser no és tan habitual, però hem trobat un equilibri i una dinàmica que funciona.

-¿Hi reconeixerem el Joan Hernández d'Awake, o és una altra història?

–Hi ha una continuïtat perquè estem parlant de l'univers heavy. A més, la veu al final és una part important, decisiva de la identitat d'un grup, i moltes de les textures que utilitzo a Inordem ja les havia assajat amb Awake, sobretot a l'última època.

–Posem-hi etiquetes: ¿quin subgènere practiquen?

–Inordem és sens dubte una banda de rock dur, de heavy metal, però a La miseria de Dios hem potenciat premeditadament el costat més thrash, el vessant més dur del metal. Awake, per contrast, era molt més eclèctic.

–Gasten títols com ara Indignados, Indomable, Me rebelo, Ya nada importa... ¿Emprenyats amb l'univers?

–Exactament. Manifestem les nostres reivindicacions i el nostre descontent a través de les cançons, de la mateixa manera que altres surten a la plaça de Catalunya o a Puerta del Sol. Carreguem contra el sistema. Com déu mana.

–¿Un déu miserable, el seu?

–La cançó que dóna títol al disc es una crítica al que oculten les religions establertes. A la marca en què s'han convertit, no al sentiment religiós. Que consti que no es tracta d'un pamflet anticristià, com ja s'està dient per Internet. Ni anti, ni pro.

–¿Aspiren potser a posar la banda sonora del 15-M?

–L'àlbum ja s'estava gestant abans de tot això. Sí que és cert que Indignados la vam compondre arran de les manifestacions. Però Inordem sempre ha sigut una banda hipercrítica, insubmissa i àcrata.

–¿I funciona?

–El que ens interessa és que la gent escolti la nostra música, siguis o no un indignat. El que pretenem és fer-nos un forat al metal espanyol, i el disc té –crec– tots els ingredients per aconseguir-ho.

–Sóc un profà; ¿per on entro a La miseria de Dios, que no m'espanti a la primera?

–Llança-t'hi sense por: al primer tema ja hi trobaràs tots els ingredients de l'àlbum: un gran treball de guitarres, secció rítmica trepidant, i la veu escopint dicteris des de... ¡ja!

–Per tenir-ho clar: ¿com qui sona, Inordem?

–Estem molt influenciats pels grups de la Bay Area de San Francisco: Metallica, Megadeth, Slayer, Testament... Amb la diferència que cantem en castellà. I això sempre et recorda a bandes de metal espanyoles, com ara Hamlet, Koma i Soziedad Alkohólika.

–Persefone, Umbrella Corpse, Gwarroteville... ¿Per què és aquest racó de món terra tan pròdiga en metal?

–Tampoc jo no acabo d'explicar-m'ho. És un gènere consolidadíssim que agrada a un gran sector del públic. I no és una moda passatgera perquè Awake ja tocava a finals dels 90.

–Així que...

–Alguna vegada ho he relacionat amb la geografia; el metal sempre és especialment apreciat al nord: a Europa, arrasa sobretot a Alemanya i als països nòrdics. Potser passa el mateix en l'àmbit peninsular, i és per tant geogràficament lògic que el metal arreli a Andorra, a Navarra, al País Basc...Però no t'enganyis: a tot arreu, moltes de les bandes que toquen en garatges són bandes de rock dur.

–Interessant teoria. Però tot i ser un dels més seguits, continua sent un gènere de segona, marginal.

–Històricament ha sigut un gènere maltractat pels mass media, i els mateixos seguidors en tenen un sentit quasi patrimonialista, ja els està bé, que la cosa no vagi més enllà, que no transcendeixi. Es dóna la paradoxa que les bandes busquem arribar a com més públic millor, però aquest públic té vocació minoritària i ànima alternativa: prefereix mantenir-se al marge dels grans circuits.

Per a més informació consulti l'edició en paper.