• El director principal de l'ONCA no ha dirigit aquest curs cap concert de la formació H L'última aparició del florentí es remunta al Yepes 2011

El director florentí saluda el públic al concert de Nadal del 2008 a l'Auditori Foto: EL PERIÒDIC

Ara fa un mes l'Orquestra Nacional Clàssica (ONCA) obria la 30a edició del Festival Narciso Yepes. Una cita obligada en el calendari de la formació. Però el 5 d'octubre es va registrar a Ordino una absència que ha passat quasi desapercebuda. Massa desapercebuda i tot: la del director principal de l'orquestra, el mestre florentí Marzio Conti, en el càrrec des del 2006. El Yepes constituïa tradicionalment la vetllada que Conti dedicava al públic local; de fet, pràcticament l'única ocasió de la temporada que li vèiem la batuta en aquest racó de món. Aquest any, ni això. De fet, no és tan estrany si tenim en compte que aquest 2012 Conti no s'ha posat ni una sola vegada al capdavant de l'orquestra de la qual és el director principal. Ni a Andorra ni enlloc més. Si mirem el calendari, cal remuntar-se a l'octubre del 2011 per trobar l'última aparició de l'italià. També s'ha de dir que aquesta ha sigut una temporada atípica, amb una sensible tisorada al pressupost –des dels 405.000 euros de l'any passat als 346.000 d'aquest curs–, la implementació d'un pla de viabilitat i la consegüent reducció dels emoluments dels músics –que han deixat de ser assalariats en nòmina per convertir-se en autònoms que cobren per concert– i en què les retallades generalitzades, sobretot en el circuit clàssic, han castigat especialment l'ONCA, que s'ha quedat sense el gros dels bolos tradicionals en format clàssic com ho eren els festivals Pau Casals i Castell de Santa Florentina. I són aquests concerts en gran format els que acostuma a dirigir Conti.

Portem doncs un any llarg sense Conti. I la cosa no s'ha acabat perquè l'agenda del mestre –que des del 2010 compagina el càrrec de director principal de l'ONCA amb el de director titular de l'orquestra Oviedo Filarmonía– no preveu de moment, i fins al juny del 2013, cap escapada andorrana. El ministeri de Cultura –que forma part del patronat de la Fundació ONCA, al costat de la Fundació Crèdit Andorrà– li treu punta a la situació i esgrimeix «problemes d'agenda», que han impedit quadrar les dates, i recorda que la relació laboral que el vincula amb l'ONCA es regula a través d'un contracte d'obra; Conti, per tant, no ingressa una retribució anual sinó que cobra per concert, com la resta dels músics de la formació.

Titular... ¿o esporàdic?

El cert és que a finals del 2009, i en declaracions en aquest diari, l'italià es marcava com a full de ruta per a les següents temporades «potenciar les gires i les gravacions», deia, «per aconseguir un major impacte i ampliar l'agenda», i que no tenia pèls a la llengua a l'hora de qualificar d'«insuficient» el calendari anual de l'ONCA, que aleshores –eren temps de vaques grasses– incloïa una vintena de concerts de cambra i mitja dotzena de concerts en format clàssic. Unes xifres que avui sonen a ciència ficció i que, per cenyir-nos només al Principat, s'han reduït aquest 2012 a cinc concerts en l'àmbit domèstic –el de la Constitució, el de Casa la Vall, el Yepes, el de Santa Cecília (diumenge que ve a l'Auditori) i el de Nadal–, al cicle anual del Petit Palau i a algun altre bolo puntual. Com sona també a pura utopia l'enregistrament d'un disc –l'últim, amb les simfonies números 1 i 2 de Sergio Rendine, es remunta al 2008. Per no parlar d'aquell idea fabulosa que va ser l'òpera El somni de Carlemany, el llibret de la qual deu dormitar en algun ignot calaix. A anys llum, com es veu, de les optimistes expectatives de Conti, a qui l'agenda, les retallades o –més probablement– tot plegat han acabat convertint en director esporàdic de l'ONCA, més que principal.

Per a més informació consulti l'edició en paper.