• Lluís Cartes el seguirà el desembre amb 'Carenant l'absurd', i també preparen cedè (o maqueta) David Micó, Hysteriofunk i Alex and the Failords

El pianista i compositor Jordi Barceló, a principis de setembre mentre enregistrava el nou disc a la sala gran de l'Institut de Música de la capital; i Lluís, en l'assaig previ a l'últim concert d'Hysteriofunk al Cau d'Arinsal, ara fa un mes Foto: TONY LARA

Hem denunciat repetidament i des d'aquí mateix el depauperat panorama del directe nacional. Tan sols la Fada i el Rockòdrom resisteixen, com el llogarret gal d'Astèrix, de forma èpica i –diguem-ho tot– miraculosa. I que durin. Situació dramàtica que contrasta amb la hiperactivitat que embarga aquesta temporada les bandes locals. Fins a mitja dotzena de grups han passat o estan a punt de passar per l'estudi de gravació, així que aquest serà l'any de l'abundància. Qui més coll avall ho té és Jordi Barceló. Tan, tan avall, que el seu segon disc en solitari ja és una realitat física i té data i lloc de presentació: serà els dies 1 i 2 de desembre a les Fontetes, amb la participació dels músics David Pastor, a la trompeta, i Dani Forcada, a les percussions –tots dos han deixat la seva petja en un parell de temes del disc– i la col·laboració especial d'Eladio Reinón, veterà saxofonista valencià –i company habitual de Tete Montoliu i Bebo Valdés– que exerceix com a padrí artístic de Barceló. Hi ha també a l'horitzó la presentació barcelonina, que tindrà lloc a finals de gener a la seu de l'SGAE o –potser, potser– al Palau de la Música Catalana.

Així que Pastor, Forcada i Reinón. És indubtable que el pianista i compositor massanenc sap triar els companys de viatge. En canvi, no es pot dir que s'hagi escalfat gaire les neurones a l'hora de buscar-li nom a la criatura: li ha posat finalment Grandalla perquè –argumenta– tots els temes els ha escrit al seu estudi amb vistes al Casamanya i estan directament inspirats en paisatges, experiències i sentiments andorrans. No només això: el disc es va enregistrar íntegrament a la sala gran de l'Institut de música de la capital, en cinc sessions maratonianes la primera setmana de setembre, i la grandalla aporta –en fi– els motius gràfics del disseny del compacte. Així que la nostra floreta nacional ha relegat al subtítol i per imperatiu geogràfic el nom original, aquell dylanià Tocant el cel.

Es digui així o aixà, el compacte inclou onze temes nous de trinca en què Barceló deixa per primera vegada de costat la faceta llatina que li havíem conegut fins ara i deixa anar la seva vena més introspectiva, intimista i –diu– romàntica. El gros de Grandalla són mitja dotzena de composicions per a piano sol que exploren el costat més contemplatiu –líric, per dir-ho clarament– del compositor. A l'entrega de premis de la Nit Literària ens en va deixar tres tastets: el que dóna títol al disc, Els secrets d'Andorra i Tocant el cel. Al costat d'aquest Barceló absolutament inèdit hi ha els dos estudis de de tall més acadèmic i virtuós que obre obren el disc –dedicats com és sabut a les seves dues filles, Jamila i Julieta– i, al final, una deriva jazzística amb la intervenció estel·lar de Pastor i Forcada. Un disc, en resum, «molt accessible i per a tots els públics», als antípodes per tant del primer, aquell Latin Stride Piano de caràcter més acadèmic, fins i tot experimental i que –en el nostre context– era un producte absolutament marcià. Per cert, Barceló, que ha comptat amb una subvenció del ministeri de Cultura –1.500 euros– per tirar endavant el projecte, té intenció de registrar Grandalla a la Societat de Gestió de Drets d'Autor (Sdadv): serà, diu el compositor, el primer de la història de l'entitat: «Es tracta de demostrar amb fets que hi confiem». Només faltaria, tenint en compte que ell mateix és membre de la junta de l'Sdadv... És clar que és més aviat un gest de bona voluntat, perquè encara no està operativa i Grandalla s'ha fabricat materialment a Espanya, així que s'ha hagut de registrar a l'SGAE espanyola.

Molts i variats

Aquest serà també i molt probablement el camí que seguirà el cantautor Lluís Cartes amb Carenant l'absurd, el tercer disc (en solitari, s'entén) després de Camina descalç i Permís de fuga. La gestació ha sigut llarga –i també assistida: el ministeri hi ha aportat un pessic de 4.500 euros– però el part és també imminent: El cedè veurà la llum al desembre, just a temps de la campanya de Nadal –que tremolin els Rolling i el seu Grrr!– i, sense renunciar a les arrels acústiques, constitueix una reivindicació del rock progressiu que Cartes va mamar en l'etapa de formació. ¿Com es tradueix, això? En un disc relativament breu amb set temes relativament llargs: en total, cap a 40 minuts de consells per carenar l'absurd. És a dir, per espolsar-nos les lleganyes, deixar per un moment de banda la mandra i actuar. Recordin el Capità Enciam i el seu lema: Els petits canvis són poderosos. Doncs això mateix, però en format acústic i vocació progressiva. El mateix Cartes ens en dóna la clau al tema que dóna títol al disc: «Carenant l'absurd, intentant fugir d'aquest macabre joc astut dominat pels trucs d'uns quants profetes heretats. Somiant despert... trets inalterats d'avantpassats en la prehistòria, sense ostentacions ni tantes hòsties». Pelet hermètic, no direm que no, però contundent, en la línia indignada, diu, de Permís de fuga, i amb incursions diguem-ne ètniques com ara la tabla índia i l'arpa de boca del Vietnam que ha incorporat al repertori instrumental i que constitueixen un dels llegats del (mig) any sabàtic (i la volta al món) que es va regalar el 2011: hi trobaran l'eco, diu, en alguns dels temes del disc, com ara Els elements, escrit al Mont McKinley d'Alaska; a Crisàlida, suggerit per la remor caribenya de Chuao, Veneçuela, i a Varanasi, concebuda a Benarés sota la influència de l'espiritualitat hindú.

Però la cosa no s'acaba aquí: si Joan Hernández acaba de presentar Las miserias de Dios, el primer disc que enregistra amb els madrilenys Inordem, i Xavi Bartrina continua girant amb The Last 3 Lines i les seves Visions of Oniria, hi ha una colla de bandes amb disc en perspectiva i que demanen tanda: començant per Hysteriofunk, que al gener es tancaran als estudis de Marc Parrot a sant Quirze Safaja per enllestir el seu quart compacte; continuant per Madretomasa –que està convertint en una obra de la Seu del segle XXI el seu debut discogràfic però que ara sembla, perquè ho sembla, que va de debò– i David Micó, que retorna als orígens rockers i prepara per al 2013 nou disc amb la complicitat del persefone Carlos Lozano i –atenció– el rebelde Carlos Sagara, i acabant per dues bandes que lluiten per fer-se un lloc al sol: Alex & the Failords –amb els exAnonymous Guillem Gallego i Alejamdro Martínez a les files i maqueta imminent– i Santa Rita, andorrana per part de bateria –Laura Oliveras– i que s'ha apuntat a la moda del crowdfunding per reunir els 4.500 euros que necessiten per enregistrar el primer disc: ja els tenen a la butxaca; esperem el resultat. I ja podem començar a esperar el nou disc de Patxi Leiva, catapultat per l'onada expansiva de l'estupend Mi cabeza desordenada i l'èxit rus d'El ritmo. El que dèiem al començament: l'any de l'abundància. ¿O no?

Per a més informació consulti l'edició en paper.