Albert Pla: «No pretenc 'colar' cap missatge; això, que ho facin els nois d'MRW»
ANDORRA LA VELLA
- El cantautor sabadellenc, amb la seva eina de treball: pelet enganyosa, perquè qui tocarà demà la guitarra no serà ell sinó Diego Cortés Foto: FERRAN SENDRA
CANTAUTOR.
Fa tres cursos va desfilar pel Comunal amb La diferencia. Demà torna a la Temporada –però al Centre de Congressos– amb Tenemos un problema, antologia del seus dos decennis llargs –i dotze discos– de carrera. Amb un detallet: Albert Pla (Sabadell, 196) s'ha fet acompanyar ara per Diego Cortés, guitarrista de llarga estirp flamenca que ha tocat amb –atenció– Mike Oldfield, Santana i Paco de Lucía. ¿El repertori? Pur atzar, diu.
–Perdoni, però, ¿no li fa por que li doni per comparar?
–Espero que no. En sortiria molt mal parat. Sobretot com a guitarrista.
–¿Qui mana, a l'escenari?
–Bàsicament, jo canto més o menys el que em dóna la gana i ell toca més o menys el que li dóna la gana.
–¿I ja coincideixen, alguna vegada, ni que sigui per casualitat?
–I tant. Sempre. Amb lleugers avançaments per l'esquerra, lleugers avançaments per la dreta, i alguna col·lisió de res per passar l'estona.
–Confessi: ha utilitzat el pobre Diego com a mans lliures, per deixar la guitarra i anar a la seva a l'escenari.
–M'has enxampat. De passada escolto un músic excel·lent, encenc una cigarreta i tinc fins i tot temps d'escoltar el futbol.
–L'expressió posar-se flamenc, ¿la va codificar sant Pompeu Fabra per vostè?
–Pompeu Fabra no ho sé perquè jo no hi era, però la veritat és que abans de sortir a l'escenari Diego acostuma a dir: «¿Què, Albert, vamos a flamenquear?»
–Però ell no es pot posar flamenc: ¡és que ho és!
–Ell és gitano, perquè a Catalunya també hi ha gitanos, ¡¿eh?!
–I vostè, ¿amb qui es posaria flamenc?
–A veure... Ja: amb el bisbe de la Seu.
–¿Què li ha fet?
–Res, de moment. Però ja que serem per aquí...
–Ahhh. Ja m'imagino que Tenemos un problema no té res a veure ni amb l'Apol·lo XIII ni amb Tom Hanks. Però si m'ho permet, vostè sempre ha sigut una mica astronauta. Per no dir marcià. ¿Voluntàriament?
–Jo faig el que puc. Pobre de mi.
–Demà, ¿sortirà a l'escenari del Centre de Congressos amb el seu sac habitual?
–Si me'l deixen passar per la frontera, sí.
–Un secret: ¿en té més d'un? ¿O fa servir sempre el mateix?
–En tinc un parell.
–De marca, m'imagino.
–Toni Miró, per descomptat.
–Obrim secció política: ¿és Espanya el problema de Catalunya?
–Mira, crec que Catalunya s'hauria d'independitzar d'Espanya.
–I després, ¿què?
–Una vegada independent, hauria de declarar la guerra a Andorra. I perdre-la, és clar.
–Atenció, que els EUA ja ho van intentar, segons Eugenio, i no se'n van sortir.
–L'objectiu final és que Andorra s'annexioni tota la península. Amb alguna concessió política, això sí.
–¿Per exemple?
–Per pura generositat deixaríeu que Girona fos la nova capital. Si hagués de definir-me políticament, aniria per aquí. Perquè després diguin que no parlo, a les entrevistes.
–Un amic em va dir que l'havia vist a la mani de l'11 de setembre. La del Milió i mig i pujant. ¿Me'n puc refiar?
–No. És físicament impossible.
–¿Ha assistit mai a cap mani?
–No.
–¿I per qui motiu es mobilitzaria?
–No se me n'acut cap. Però perquè no sigui dit, el meu pròxim espectacle es titula precisament Manifestació. Com que no va amb mi, això d'apuntar-me a les que convoquen els altres, me n'he fet una a la meva mida.
–¿I per què es manifesta, si li podem demanar?
–Vingueu a veure'l. L'estrena és el 24 de novembre al festival Temporada Alta.
–Ja que en parlem: la primera de la història d'Andorra va tenir lloc l'1 d'octubre. I de funcionaris. Un país que fins al 2012 no ha sabut el que és tenir els treballadors al carrer, ¿li suscita alguna reflexió?
–La veritat és que no tinc ni idea de la situació laboral a Andorra. Així que manifestar-me sobre això seria una temeritat.
–Una gràcia: ¿li han demanat gaires polítics, com s'ho fa, això de tenir només un problema?
–Fàcil: els ordeno, els poso en fila un darrere l'altre i els resolc d'un en un.
–Segons les dades d'octubre: hi ha 650.000 aturats a Catalunya, i 4,8 milions a Espanya. ¿Encara queda gent que pugui anar al teatre?
–Que jo sàpiga, la gent continua morint-se a les festes, no a les manifestacions. Mentre sigui així no canviarà res.
–¿Votarà, a les eleccions del 25-N?
–No. Per una qüestió de principis. No he votat mai de la vida. I no ho faré ara.
–Vostè, que volia ser torero: ara que han prohibit els toros, ¿és hora d'anar-hi?
–Exactament. I mira que no hi havia anat mai. Però ha sigut prohibir-los i mira, tu, ja hi he anat un parell de vegades. ¡Que prohibeixin!
–Serrat va tunejar als 40 Ara que tinc 20 anys. Vostè, que va pels 40 i... poquets, ¿reescriurà Somhiatruites?
–¿Per què? Tinc altres coses més interessants per fer.
–El sabem enrolat en la nova pel·lícula d'Isaki Lacuesta. ¡Emparellat amb Emma Suárez! ¿Un somni fet realitat?
–¿Per l'Emma? Pregunta-li.
–No, home, no. Per vostè.
–Que no, que no. Ja me l'havia traginat moltes vegades.
–Després d'haver-se traginat, segons vostè, Emma Suárez, i d'haver compartit escenari amb Pascal Comelade, ¿ja es pot retirar?
–No, no. Fins que no em donin algun premi que m'asseguri la jubilació hauré de continuar fent això.
–Una Creu de Sant Jordi, ¿li sembla bé, per començar?
–Millor una Espardenya d'Or amb un xec vitalici. I deixem-ho aquí, ¿no?
–Per acabar: ¿quin és el missatge de Tenemos un problema?
–Jo no pretenc colar cap missatge. Això deixem-ho per als nois de MRW.
Per a més informació consulti l'edició en paper.