• Són precisament importants per a no desesperar-se i poder fer front a la realitat, per crua que sigui

Foto: noe

L'esperança es definia al segle XVII com a «obra de esperar ò aguardar», tant per a coses certes com per a les incertes. Avui es defineix com a «confiança d'aconseguir una cosa» o com a «confiança, desig, afany...» En l'àmbit religiós, o concretament cristià, l'esperança constitueix una de les tres virtuts teologals (amb la fe i la caritat), l'objecte de les quals és Déu mateix. I, en l'ètica, és aquella qualitat, en una persona, per la qual s'hi pot esperar o confiar. Tanmateix és una virtut. És una disposició de l'ànim per a les accions conformes al bé, l'ètica o la llei moral d'una comunitat o societat. Virtut com a una qualitat bona de la persona, o pràctica habitual del bé. La virtut, ja se sap, s'oposa al vici, o al pecat en l'esfera religiosa. Davant del dilema entre el bé i el mal, les virtuts han acompanyat l'home des de l'antiguitat. Esperança és un mot derivat d'un verb de la primera conjugació formant el que es diu un nom abstracte producte de l'esperit, igual que confiança.

El mot «esperança» té un component proactiu que va més enllà del que indica l'aparença passiva de la seva arrel «esperar», lligat al contingut dels seus sinònims «desig» i «afany» que comporten acció, esforç, voluntat en definitiva. Parlar d'esperança o esperances avui és ben escaient. Per a viure, més enllà del sobreviure, tots tenim, podem tenir i hem de tenir les nostres esperances, fonamentades en confiances, desitjos i afanys. Perquè les esperances certes no són quimeres o creacions imaginàries de l'esperit que es prenen com una realitat, ni són vanes o aparences, irreals, inútils i ineficaces. I, en l'actual època de canvi, de fase difícil que està travessant la societat andorrana, i per tant la majoria de la seva població, les esperances són precisament importants per a no desesperar-se i poder fer front a la realitat, per crua que sigui, correctament. Sempre he cregut que l'important, en les actuals circumstàncies o similars, o qualsevol altra, en que cal prendre decisions no és actuar molt, ràpid i de la manera que sigui, sinó diagnosticar encertadament quina és la situació i els seus perquès, abans o prèviament a actuar. Conéixer bé per poder resoldre. O altrament esgotarem els recursos disponibles innecessàriament tot empitjorant el problema, sobretot quan aquest no és altre que la reducció creixent i contínua de la capacitat d'obtenir recursos.

L'anàlisi d'on venim, de la nostra trajectòria i els entorns en que s'ha produït i el seu voler continuar-se produint, condueix a dues clares constatacions. El creixement quantitatiu continuat, per si mateix o ajudat per altres factors, ha arribat a un sostre que no es pot sobrepassar sense generar problemes greus si no incorpora un nou factor que és el de la qualitat. El creixement quantitatiu ha de ser substituït pel creixement qualitatiu. La segona constatació i lligada amb l'anterior és que l'acumulació de capital que ha permés aquesta primera fase i que és la que podria i hauria de permetre la financiació de la segona fase, no es pot destinar ni a fer més del mateix o ni a fer qualsevol cosa, perquè tot pugui continuar sent vàlid.Tot, avui, ja no és vàlid i l'entrada en una nova fase de desenvolupament, la de la qualitat, per a continuar progressant, implica o seguir endavant per aquesta via o anar endarrere destrossant allò aconseguit. Treure fora del país aquest capital o la part necessària d'aquest, per a obtenir guanys més segurs, o més fàcils o més ràpids, descapitalizant Andorra i privant-la de poder endegar un nou cicle de la seva transformació cap a un model més madur i sostenible, seria penós, lamentable i d'una gran responsabilitat.

I perquè Andorra té encara molt de recorregut factible en la seva progressió a nivell econòmic, com social, després d'haver-ho fet políticament o a nivell institucional, m'atreveixo a exposar-vos sis esperances, confiances, desitjos o afanys, per compartir-les.

La primera és que l'any vinent ens en sortirem individualment millor que no pas aquest any 2012. I no pas pel convenciment de que serà més bo, sinó pel fet de que tots estem molt més preparats per a fer-hi front, avui, que no fa un any. Després de quatre anys de veure-les venir, a més de mentalitzar-nos ens hem hagut de posicionar tocant més de peus a terra, baixant dels petits o grans núvols en els quals havíem pujat, i tant bé que hi estàvem, però que com a núvols que eren s'han esvaït i fos, passades les eufòries viscudes i que no cal rememorar.

La segona esperança és que també ens en sortirem més bé col·lectivament, perquè la solidaritat que ha començat a manifestar-se, continuarà, perquè és el que vol la majoria que conforma la societat andorrana actual, conscient com la tradicional, que sense solidaritat no hi ha país possible.

La tercera esperança és que els bancs andorrans sabran també renovar-se i obrir-se al país i voldran ser presents, com en la primera, en aquesta segona fase de desenvolupament econòmic de l'Andorra moderna, i que no només la recolzaran sinó que en seran motors generadors, perquè disposen del capital que es necessita per a fer-la.

La quarta esperança és que els dirigents polítics del país, en el seu afany d'obertura econòmica, sabran controlar i conduir el procés cap a un creixement qualitatiu i evitaran de dur a Andorra cap al precipici que suposa més creixement quantitatiu.

La cinquena esperança per compartir és que la nova constitució econòmica que s'està gestant, vint anys després de la política, es faci amb diàleg de totes les parts implicades, recordant que el sector públic genera el 25% del PIB ( del qual el Govern suposa el 75% i els comuns el 25%) i el 75% el genera el sector privat, i que no es perdi la voluntat de ser pròpia d'Andorra i necessàriament recurrent i adaptant-se als temps, però cercant sempre les seves especificitats o diferències que li són innates pel seu tamany i història.

I, finalment, la sisena esperança és que el nostre entorn europeu estigui cada vegada més unit, i Andorra sàpiga mantenir la seva mil·lenària relació dual de diferència i d'igualtat. H

arquitecte

Per a més informació consulti l'edició en paper.