Foto: EL PERIÒDIC

¿Però quina és l'Andorra real, val a dir, l'Andorra que va filtrar pels seus ulls l'enginyer i viatger escocès Hepburn Ballantine en el seu llibre Una croada als Pirineus (1894)? ¿S'assemblava a l'ideal que va pair abans i durant tot el recorregut des de les illes britàniques al territori que de veres s'hi va trobar?

Ballantine i els seus companys de viatge fan nit a l'Ospitalet-près-l'Andorre, i no triguen gaire a despertar-se després d'una nit de grata conversa amb una parella arribada de Nova York: un escultor de Tolosa de Llenguadoc, format a Itàlia, que als Estats Units havia fet fortuna i on s'havia esposat amb una noia francesa tot i que nascuda ja a Amèrica. Malauradament Ballantine no ens proporciona llurs noms. Sí que parla de monsieur A. Soulé, hostaler i alcalde de la vila en aquell instant, qui –a banda de la seva bonhomia– els «va servir l'esmorzar abans de sortir, i [els] va donar un tros de pa amb pernil per al viatge» (p. 36), a més d'una carta adreçada a M. Calounes, hostaler a Andorra la Vella, perquè els donés cambres a la capital.

Aquella nit, el nostre autor té un desig immens per ésser on és i per viatjar a Andorra, les quals ens les descriu amb la força dels enamorats. Però a més d'aqueixa expansió pletòrica per arribar al país dels seus somnis, en un terreny més pròpiament real Ballantine no amaga tampoc la seva fascinació per qualsevol detall que a nosaltres ens pot parèixer intranscendent. Encara a França, ja percep la meravella: «L'arrencada del camí d'Andorra contribueix a aquest estat anímic, i s'escau com portal d'aquest món més antic que ens disposàvem a travessar» (p. 40). I entren al Principat sense adonar-se'n, perquè arribats en una cruïlla, després de xerrar sobre Zola i Shakespeare, no saben per on han de tirar. I els ajuda «un home ben curiós […] vestit amb els parracs més miserables, i calçat amb esclops de fusta, i tenia tot ell un aspecte gens civilitzat. [Era] el nostre primer andorrà» (p. 41). Evidentment, i fos d'on fos, els parlà en català, cosa que esbrinaren perquè a Ballantine se li adreçà de «senyor». I el gaudi de l'enginyer esclata: «havíem arribat finalment al país on l'antic i vigorós llenguatge dels antics trobadors, conservat amb tota puresa, és simplement actual» (p. 41).

La primera localitat que visiten és Soldeu (Saldeu, hom llegeix al text), car, com molt bé assenyalen Anna Camps i Xavier Campillo, editors i traductors del volum, Soldeu era en aquell temps el poble més alt d'Andorra, a 1825 m, i ací és on comença l'Andorra real per al nostre autor, la desaparició momentània del daurat somni, perquè «[l'església] és d'aquest típic romànic que se sol trobar en totes aquestes valls apartades dels Pirineus» i el poble «el primer i el més miserable dels pobles andorrans» (p. 45). Continuen el descens que els mena a la vall d'Incles, la qual els aboca «a l'interior de la interminable gorja principal d'Andorra» (p. 46), passen per l'església de sant Joan de Caselles, que per a Ballantine «fóra un tresor a Anglaterra» (p. 46) i arriben a Canillo. Sorprenentment, i com va ocórrer a Soldeu, veieren només «de passada aquest poble interessant però brut» (p. 47). El seu camí, gairebé a corre-cuita, els enfronta a una sèrie de terrenys de conreu que li semblen a l'autor de dificilíssima sembra i més encara collita. I així, a poc a poc, i meravellant-se del paisatge, arriben al santuari de Meritxell, «la cosa més sagrada d'Andorra» (p. 48), on pareix que no reposaren massa, i continuen el camí vers Encamp. En una taverna d'aquesta vila, Hepburn Ballantine va aprendre el seu primer mot en català: aigua. I ho va fer després de tastar el vi d'Andorra, que qualifica d'«horrorós» i de «beuratge nauseabund». L'estona passada a la taverna és una mena de quadre de costums amb descripcions que ens la fan ben viva. Però tampoc no s'hi estan massa, i segueixen cap al sud, aplegant a Les Escaldes, «un dels pobles més importants de la República» (p. 50) i que el nostre autor va confondre amb Andorra la Vella. De tota manera, fou «cap al tard [quan arribaren] a l'Hostal Calounes a l'altra banda de la vila ruïnosa i atrotinada que és la capital d'aquest antic estat» (p. 51). Convé assenyalar la sorpresa que li va produir a Ballantine trobar nombroses capelletes i creus gòtiques arran camí, avui, per desgràcia, desaparegudes la quasi totalitat. Dormiren aquella nit a l'hostal on soparen, i ja al llit va començar de caure la pluja que no els abandonaria fins a Espanya. A l'endemà recorregueren l'església de sant Esteve, la Casa de la Vall, l'oficina del telègraf, «l'única cosa moderna a Andorra» (p. 54) i mamprengueren el seu camí vers el sud, amb un augment de la força de la tempesta, per la qual cosa hagueren de refugiar-se en diversos indrets i, no debades, romandre a La Farga de Moles més del que haurien volgut, pel perill i la incomoditat que suposava la pluja tan forta. Poc després Hepburn Ballantine continuaria pel Pirineu català, per la Vall d'Aran, per territori aragonès… ebri de llum i de muntanyes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.