• Els dos monumentals caps de nena d'Antonio López estiuejeran a Coprínceps i al passeig d'Arnaldeta H El Govern n'ha obtingut la cessió de franc, i augura futures col·laboracions amb la Fundació Sorigué de Lleida

Carmen dormida, encara a la caixa, ahir al passeig d'Arnaldeta. A la galeria, els operaris acaben de col·locar "Carmen despierta" a la plaça Coprínceps; ess de bronze, fa 2,43 metres d'altura i pesa 800 quilos. Foto: TONY LARA

Ja els tenim aquí: Carmen despierta i Carmen dormida, o El día i La noche, els dos monumentals caps de nena firmats per Antonio López –el pare de la figuració espanyola contemporània– que des d'avui i fins a principis de setembre observaran el que els escaldencs (i visitants) fan i desfan des de dues talaies més o menys privilegiades: la plaça Coprínceps –que és la més– i el passeig d'Arnaldeta de Caboet –que és la menys, perquè no ens enganyem: el Prat del Roure queda un pelet apartat, i són rars els turistes que que s'hi aventuren si no és per buscar aparcament. És el que passa amb una parròquia de carrer únic: que quan surts de Carlemany sembla que te'n vagis a l'extrarradi.

Però aquesta és una altra història i avui havíem vingut a parlar de les carmencitas, que ens vigilaran tot l'estiu i és possible que més enllà, perquè el cap de Promoció cultural del ministeri de Cultura, Josep Maria Ubach, es mostrava ahir esperançat que la cessió s'acabés prorrogant unes setmanes més. Es diuen aixi perquè les peces són sengles caps de la filla petita de l'artista manxec, Carmen, nascuda el 1965. I són monumentals de veritat, ho veuen aquí al costat: fosos en bronze, cada cap pesa 800 quilos i fa exactament 2,43 metres d'alt, per 2 de fons i 2,28 d'ampla. Per dir-los que l'Operació Carmen –la descàrrega de les dues escultures– va començar a les 15 hores d'ahir i va acabar cinc hores després. Noche i Día són dues de les peces estrella de la col·lecció d'art contemporani de la Fundació Sorigué, daten del 2007 i formen part d'una sèrie de tres jocs: un és propietat del ministeri de Foment espanyol i avui està plantat al vestíbul de la madrilenya estació d'Atocha; una altra parella de Carmencitas va saltar l'Atlàntic, fins al Museu de Belles Arts de Boston, i la tercera és la lleidatana.

Cessió gratuïta

La bona, excel·lent notícia, és que a diferència d'altres aventures similars d'escultura a la via pública –els caps de Ripo, els ossets Demo i els porquets de Lalín, per no sortir d'Escaldes i no anar més enrere– aquesta no li costarà ni un cèntim a la butxaca del ciutadà. Així ho va confirmar dies enrere el ministre de Cultura, Albert Esteve, i Ubach hi afegia ahir que el Govern –perquè es tracta d'una iniciativa del ministeri a la qual s'hi ha apuntat el comú: ¡qualsevol deixava passar aquesta oportunitat!– no ha hagut de satisfer cap lloguer, ni tampoc ha hagut d'assumir ni el transport ni l'assegurança de les peces. Gratis total, vaja. Un negoci rodó que ha sigut possible gràcies a les «excel·lents» relacions que des de fa quatre cursos mantenen el ministeri i la Fundació Sorigué, i que permeten augurar –aventura Ubach– que la col·laboració tot just acaba de començar. Doncs ja es poden anar fregant els ulls, perquè la Fundació Sorigué, constituïda el1985 per Julio i Fina Sorigué –fundadors del grup Acsa-Sorigue, que amb més de 40 societat i 2.000 treballadors és el tercer grup empresarial català– ha reunit en l'últim decenni una impresisonantr col·lecció d'art contemporani, amb mig miler d'obres d'artistes com ara Bill Viola, Chuck Close, David Hockney, Juan Muñoz, Plensa i Tàpies, entre d'altres– que la converteixen en una de les col·leccions d'art contemporani més importants d'Espanya, que a més toca no només la pintura i l'escultura sinó també la fotografia i el videoart. Perquè ens en fem una idea: l'exposició Antonio López a la Fundació Sorigué, amb mig centenar llarg d'obres del maxec –moltes de les quals procdents de la seva col·lecció privada– va tancar l'1 d'abril les portes a la seu lleidatana de la fundació amb 35.000 visitants, rècord absolut a la localitat, i sengles retrospectives amb fons de la col·lecció a la Thyssen de Madrid i al Museu de Belles Arts de Bilbao en van congregar 320.000 i 210.000, respectivament.

Però ens anem desviant del tall, de la teca: les dues i estupendes peces que des d'ahir i durant dos mesos –mínim– suaran la cansalada amb nosaltres. La figura humana és un dels temes recurrents en l'obra d'Antonio López, al costat dels interiors, els paisatges i les vistes de la Gran Vía madrilenya. En el cas de Día i Noche –amb una vaga reminiscència, i perdonin l'excurs, als globus-rostre de Salcedo a l'edifici Cierco de la capital– l'eficàcia de l'obra s'ha de buscar en primer lloc en la mida XXL de la peça, que ens posa cara a cara amb la mirada perplexa, fascinada i fascinant d'una nena –Carmen, la filla de l'artista– de posem quatre mesos de vida, amb tots els llibres, tots els amors i tots racons del món per descobrir.

Dos detalls finals: quan al febrer del 2012 es clausurava l'exposició bilbaïna, la premsa local es vantava amb legítim orgull que les peces havia sortit «indemnes» dels tres mesos a la intempèrie, «cosa que diu molt dels bilbaïns i dels visitants». Ja es veurà al setembre podem escriure unes línies tan optimistes com aquestes, perquè els precedents són ambigus: és veritat que el rellotge tou de Dalí a la Rotonda n'ha sortit ben parat, amb una pintadeta de res en tres anys; i que el mateix es pot dir dels caps de Ripo, el 2011 a Escaldes; però també ho és que els porquets de Lalín s'havia convertit l'any anterior en objectiu preferent dels incívics, i que el comú no en va caçar ni un. A veure què els toca, a les Carmencitas: si cara, o creu.

Per a més informació consulti l'edició en paper.