• Llahí repassa a 'Qui és qui als carrers d'Andorra' les biografies que s'oculten darrere del centenar de personatges que donen nom a les vies públiques de les set parròquies
• Hi abunden sants, mossens i marededeus, però només quatre són dones

Del centenar llarg de carrers biografioats per Llahí, resulta que només un està dedicat a un personatge viu: el polític massanenc Guillem Areny (a dalt); al costat, el carrer Carvajal de Hue, a Sant Julià, porta el nom d'aquest advocat i polític espanyol, que a final del segle XIX va defensar a Madrid la vigència de les franquícies andorranes Foto: TONY LARA

A un país se'l pot conèixer de moltes maneres: per exemple, a través dels noms dels seus carrers, places, avingudes, passatges, rambles, camins i racons, que donen una visió molt aproximada de les fílies i les fòbies dels municipis de torn, així com dels vents de la correcció política que bufen a cada moment. Les primeres estan clares: amb la consabuda placa retem homenatge als il·lustres conciutadans de qui volem preservar la memòria; les fòbies operen a la inversa: ignorant personatges amb mèrits suficients per pujar als altars del carrerer, o defenestrant directament els que pel motiu que sigui fan nosa als que manen.

D'aquesta última espècie en tenim un cas ben recent: quatre anys enrera el Comú d'Escaldes va expulsar del nomenclàtor Miquel Mateu, l'artífex de Fhasa i l'home que en plena Guerra Civil espanyola va evitar la voladura de la central i va intercedir davant de Franco per facilitar l'arribada d'aliments al país. No n'hi va haver prou per salvar-lo: Toni Martí, en els seus últims temps de consulat, va auspiciar el canvi de no de la que durant decennis havia sigut avinguda Miquel Mateu, ara rebatejada com a Pont de la Tosca. Oficialment, per realçar aquest emblemàtic monument escaldenc. Alfred Llahí –que segueix en aquest punt il·lustres historiadors– sospita que a la corporació li molestava el color polític de Mateu, primer alcalde de la Barcelona franquista i home molt ben relacionat amb el règim: «És evident que els molestava aquest tuf, però és que això no ens hauria de fer oblidar el molt i molt bo que va fer per aquest país», rondina el periodista i escriptor escaldenc.

Si el citem avui aquí és perquè setmana que ve arriba a les llibreries Qui és qui als carrers d'Andorra, en què deixa temporalment de banda la sèrie Històries de la nostra història per oferir-nos un utilíssim, revelador, en moltes ocasions sorprenent volum. Val a dir que el cas Mateu és l'únic de redenominació –així és com tècnicament s'anomena l'esport municipal de canviar els noms dels carrers– que les nostres autoritats han perpetrat per motius diguem-ne ideològics. Hi ha hagut altres redenominacions –l'antic carrer dels Cavallers de Sant Julià, des del 1923 Doctor Palau, i l'escaldenca avinguda de la Creu Blanca, que el 1967 va rebre el nom de De Gaulle amb ocasió de la visita del Copríncep– però sembla que totes per raons gens espúries.

De tot plegat en dóna compte Llahí a Qui és qui..., per on desfilen un centenar llarg de personatges que il·lustren les vies públiques de les set parròquies. Vagi per endavant que l'autor ha prescindit dels noms de lloc per centrar-se exclusivament en els personatges més o menys il·lustres amb qui ens topem a diria i dels quals en moltes ocasions ho ignorem gairebé tot. Per exemple: ¿quants dels lectors sabrien dir per quins set sous el malagueny José Carvajal de Hué, diputat republicà durant la regència de Maria Cristina, té carrer a Sant Julià? Al llibre de Llahí hi trobaran naturalment la resposta, però també un grapat de conclusions que diuen molt –i ho advertíem al començament– del caràcter del país. Com a mínim, dels que decideixen els noms dels carrers. Perquè resulta que els sants i les santes són aclaparadora, significativa majoria: freguen la trentena, i això sense comptar-hi les marededeus –Remei, Pilar i naturalment, Meritxell i Canòlich, amb hac, perquè Llahí pretén col·locar algun exemplar a Sant Julià– ni la beata Anna Maria Janer. Per no parlar de la desena de mossens que colonitzen el carrerer –Enric Marfany, Lluís Pujol, i Josep Tremosa, a la capital; Guillem Adellach i Enric Graner, a Escaldes; Tomàs Junoy, a Anyòs, i de nou Enric Marfany, ara a Sant Julià, la parròquia on va néixer i perquè ser l'autor de l'himne nacional és mèrit suficient per repetir.

Per a repetidor, però, Fiter i Rossell, que s'endú la medalla d'or amb tres carrers –Ordino, Escaldes i Andorra la Vella, aquest últim, problement el més inhòspit de la parròquia– i una avinguda –Escaldes, novament. Tampoc no es queden curts Verdaguer –un altre mossèn, ja ho veuen, amb carrer a Ordino i la capital– ni Esteve Albert –Santa Coloma i Escaldes– ni Isabelle Sandy –Escaldes i Andorra la Vella. I naturalment no ho podien faltar entre els repetidors la rècula de Coprínceps, solució de calaix a l'hora de buscar noms de consens i, de passada, fer una mica la pilota: Benlloch –Encamp i Andorra la Vella–, Mitterrand –Encamp i la capital– i Joan Martí Alanis –Escaldes i Encamp. En canvi, De Gaulle (Escaldes) i Iglesias (Andorra la Vella) s'han de conformar amb un sol carrer.

De doctors, literats i músics

Sense tanta insistència, hi abunden també síndics, consellers i cònsols. Però en canvi, se sorprèn Llahí, no hi ha ni un sol Cap de Govern. Ni tan sols el lauredià Josep Pintat, l'únic traspassat dels sis que s'han succeït al càrrec: «No pretenc reclamar un carrer per ell, però penso que el seu mandat va tenir fites decisives com ara l'adquisició de Feda, que avui seria senzillament inimaginable. I si hi ha cònsols, síndics i consellers, ¿per què no caps de govern?». De fet, una de les sucoses conclusions de Qui és qui... és, continua l'autor, «cal que el personatge en qüestió d'hagi mort perquè el seu Comú es plantegi de dedicar-li un carrer». Ja hem vist que en el cas dels caps de Govern, ni així, però el cas és que del centenar llarg de carrers escrutats per Llahí, només n'hi ha un que dugui el nom d'una persona viva, i aquest raríssim honor recau en l'empresari i massanenc Guillem Areny, excònsol i exconseller general. Més conclusions: la curiosa devoció de la capital pels seus metges. Els doctors Mitjavila, Molines, Vilanova i Nequí –aquest, atenció, amb accent a la i– hi tenen carrer al seu nom, i Vilanova a més repeteix a la Massana, que no està malament.

Escriptors i músics també figuren sorprenentment ben representats al carrerer. Ja hem vist els casos de Fiter i Rossell, Verdaguer, Sandy i Esteve Albert, i no ens descuidarem aquí Pompeu Fabra, a la capital, així com el de l'organista mossèn Enric Marfany Bons –que cal no confondre, adverteix, Llahí amb el seu cosí i també mossèn, organista, lauredià i quasi, quasi homònim, Enric Marfany Gosset, que no té carrer, el pobre. Però és que també hi ensenyen la partitura Narciso Yepes –a Ordino, òbviament– i Pau Casals, a Andorra la Vella–, així com els mestres Roure i Fontbernat, també a la capital. Sorprèn la presència entre els literats de Joan Maragall, amb carrer a Andorra la Vella, de nou, i de qui no consta cap vincle especial amb el país, i l'absència quasi clamorosa de Martí i Pol, en vida quasi un guru poètic d'Escaldes i que ja se sap, more't Anton que qui es queda ja es compon.

I perquè vegin que Qui és qui ho té tot, també neix amb una certa vocació polèmica: a banda de constatar l'enorme –¿desproporcionat?– pes del santoral catòlic al nostre carrerer, també trepitja un altre ull de poll: del centenar llarg de carrers biografiats, ¿s'arriscaria el lector a dir quants porten nom de dona? Doncs la resposta és quasi ridícula: descomptades santes, marededeus i beates, només en queden cinc, i una –Arnaldeta de Caboet, a Escaldes, és una relíquia del segle XII. El pavelló femení el sostenen contra el pes de la tradició Isabelle Sandy, Lídia Armengol i Maria Pla, a la capital, i Antònia Font Caminal i de nou Sandy a Escaldes. I s'ha acabat de comptar.

Llahí no s'està d'apuntar un cert masclisme ambiental, així com la molt recent incorporació de la dona a la vida política i als centres de poder: «El dret de vot fa com qui diu dos dies que el van obtenir; fins aleshores, la dona es quedava a casa; la política era un vedat masculí». [Per cert: Carvajal de Hue –o Hué y Caravajal, com es deia en realitat– va ser un advocat i parlamentari espanyol que als anys 90 del segle XIX es va destacar com a inesperat defensor de les franquícies andorranes a Madrid. Ara ja ho saben. I perdó per l'espòiler].

Per a més informació consulti l'edició en paper.