• Els demòcrates assumeixen els 20 metres d'entorn cautelar i a més proposen reduir de tres a dues les zones protegides

Sant Miquel de la Mosquera, a Encamp, encara sense entorn de protecció i un dels casos on no caldran ni els 20 metres cautelars que preveu la nova llei, del trinxat que està l'entorn Foto: TONY LARA

Se'n recorda el lector d'aquella frase per a la història que va deixar el novembre passat ministre de Cultura, Albert Esteve, en plena ofensiva dels comuns per podar la llei del Patrimoni i assumir un protagonisme decisiu en la delimitació i aprovació dels entorns de protecció? Deia més o menys així, el ministre: «No pot ser que en aquesta matèria [la protecció dels béns d'interès cultural] el Govern proposi i els comuns disposin». Doncs sembla que sí, que serà possible, si prospera –com és previsible– la proposició de llei de modificació de la llei del Patrimoni, a la qual han presentat esmenes els tres grups parlamentaris i des de dilluns a debat en comissió. El cas és que els retocs demòcrates constitueixen tot un aval a l'articulat presentat pels comuns. Un text que va agafar a contrapeu al Govern, obligat a fer front a un insòlit cas de foc amic.

De fet, DA n'assumeix no només l'esperit –separar ben separades les competències a l'hora de protegir el Patrimoni, que corresponen en exclusiva al ministeri, de les de delimitació dels plans d'urbanisme, negociat dels comuns: ¡com si l'una i l'altra estiguessin destinats a col·lidir!– sinó també bona part de la lletra. Anem primer de tots als matisos que DA hi introdueix perquè no sigui dit: la més vistosa és l'eliminació de les zones 2 i 3 dels entorns de protecció –anomenades a la llei vigent «zona sensible» i «zona d'influència», i la substitució per una nova «zona preventiva» que el text alternatiu presentat per DA defineix com aquella zona que «incorpora les finques, edificades o no, que poden alterar els valors del bé d'interès cultural objecte de protecció atès que es troben situades pròximes al bé». Un canvi aparentment innocu però que s'ha de llegir en paral·lel a l'últim punt de l'article, que estableix que els criteris que han de regir les intervencions en el BIC i en el mateix entorn de protecció tindran en aquesta zona preventiva «la forma de propostes al comú, i només seran vinculants i executius si el comú decideix acceptar-los i incorporar-los al plantejament urbanístic».

Val que en la zona 1 o d'acompanyament, la immediata al BIC, el ministeri continuarà tenint-hi la primera i l'última paraula, i que els seus criteris sí que seran aquí «vinculants i executius» per als comuns afectats; però és que el nou articulat constitueix –en opinió dels experts consultats pel PERIÒDIC, que com és habitual prefereixen mantenir-se en l'anonimat— un atac directe contra la clau de volta de la protecció del patrimoni, fins ara competència exclusiva –com ja s'ha dit– de l'Executiu. Fins ara, han llegit bé, perquè els comuns decidiran quan s'aprovi la proposició de llei si incorporen o no els criteris d'intervenció en la zona 2 del BIC, i el ministeri es limitarà a fer «propostes». «El món al revés», insisteixen els experts, «i tot perquè els impulsors de la proposició han decidit que en cas de conflicte entre la conservació del patrimoni i la propietat privada –com si això fos inevitable– s'ha de prendre partit per aquesta última».

Més novetats sortides de la ploma demòcrata: la Disposició transitòria segona estableix –inexistent en la proposició de llei dels comuns– o intenta posar ordre enmig del caos: ¿quina serà la legislació aplicable als entorns de protecció aprovats abans, durant i després de la promulgació del nou text? Fàcil: «Els expedients de declaració de béns d'interès cultural que es trobin en redacció a l'entrada en vigor d'aquesta llei s'han d'ajustar a les seves determinacions»; per als que es trobin en tramitació, en canvi, el legislador introdueix un alarmant criteri discrecional: «Les administracions disposen del termini d'un any a comptar des de la seva entrada en vigor [de la nova llei] per optar si continuen regint-se per la legislació anterior o bé s'acullen a les disposicions de la present llei».

Desigualtat jurídica / Alarmant perquè –continuen els experts consultats– monuments inscrits en la mateixa llista de béns d'interès cultural disposaran d'una protecció major –i d'unes restriccions també majors a l'hora d'intervenir-hi– si l'entorn de protecció és anterior a la nova llei, amb el consegüent greuge per als propietaris. ¿Per què un propietari afectat per l'entorn del pont de la Margineda, aprovat el 2008, ha d'assumir més restriccions que el que té un immoble al costat del santuari de Meritxell, que encara no disposa del corresponent entorn? ¿Com es justifica aquest tracte discriminatori davant d'una situació idèntica, sobretot si es té en compte que l'ordre de redacció i aprovació d'un entorn és una decisió exclusiva del ministeri en què el propietari no hi té ni veu ni vot? Un maremàgnum, en fi, que augura una bateria de litigis a compte de la discriminació sobrevinguda.

Però el gripau més gran que s'empassen els demòcrates –perquè la proposició de llei, insistim-hi, la van concebre i gestar comuns afins al Govern, però a esquenes de l'Executiu– és el polèmic article 1 de la Disposició transitòria del text, al qual no li toquen ni una coma. Sí, home, aquella perla que decreta que mentre no s'aprovi l'entorn de protecció corresponent, els béns d'interès cultural en tindran un de cautelar «d'un radi de 20 metres comptats des del perímetre exterior del monument». Una dràstica retallada respecte als 100 metres d'entorn cautelar que preveia (i preveu encara) la llei del Patrimoni. I en opinió dels experts, «una autèntica burla que buida la norma de contingut» perquè, «¿què pretenen protegir, així, el patrimoni o els edificis adjacents». Convé en aquest punt insistir que la zonificació és un concepte purament instrumental, i que hi haurà casos –mirin només el de Sant Miquel de la Mosquera, a la fotografia d'aquí dalt– «en què fins i tot els 20 metres litigiosos seran implantejables perquè l'entorn està irremeiablement degradat». Com també convé saber que la legislació francesa preveu una entorns cautelars de fins a 500 metres.

Tampoc esmenen –i ja és casualitat– la petita revolució que la nova llei introdueix en les relacions amb l'administració: fins ara, el silenci administratiu equivalia a una negativa: vaja, que si l'administració no deia res, era que no. Els comuns, en canvi, introdueixen a la proposició de llei –i DA l'assumeix– que les autoritzacions d'obres «en conjunts arquitectònics i en els seus entorns de protecció» es considerin aprovades «si en el termini de tres mesos no es deneguen expressament». Silenci positiu ad hoc, vaja. Un fenomen legislatiu ben exòtic que es completa, conclouen els experts, amb un nyap tècnic i un a previsió que encén les alarmes, totes dues en l'article 16 de la llei: el primer és la invenció d'una categoria fins ara inexistent en el nostre ordenament: la de «monument històric»; la segona és l'«instrument de protecció, ús i gestió» que en endavant haurà d'acompanyar la declaració de «monument històric», i que fins ara només afectava els paisatges culturals: «Ens estan dient que qualsevol nou BIC haurà de tenir el seu pla de gestió. ¡Com el Madriu! ¿De veritat que volen passar de nou per aquesta experiència terrorífica?» Doncs es veu que sí. Els comuns ho demanen i DA hi està d'acord. En fi: ¿que no és possible que el Govern proposi i els comuns disposin? Si va claudicar davant la propietat de Casal i Vall, ¿com no ho ha de fer davant dels barons parroquials? Demà, més, amb les esmenes del grup socialdemòcrata i també del mixt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.