José Luis i Nacho són dos germans que van venir des de València a Andorra amb la família per participar en la Purito. La curta, la de 80km. També l’ha corregut un amic d’ells, Pablo, i dels tres només dos van arribar a la meta dels Cortals d’Encamp. Amb tot, els tres estaven tan feliços davant de la bogeria de la qual n’havien format part. De fet, José Luis i Pablo van ser els últims en creuar l’arc de meta, amb el minibús que tancava la marxa cicloturista gairebé tot el dia al darrera d’ells. I no res que els va importar. 
 

Els movia la passió per acabar la que el dia de la presentació ja es va qualificar com la marxa cicloturista més dura d’Europa. Però l’atracció d’aquesta prova ha estat molt més que els grans ports de muntanya, molt més que les vistes, els boscos i les carreteres o la duresa del recorregut. La motivació era també tenir als ciclistes professionals a prop. I d’això s’ha encarregat el mateix Joaquim Rodriguez.
 

El Purito era l’ànima de la prova i ho tenia ben clar. Va ser al matí de dissabte a la fira que s’havia preparat a la plaça de la Germandat de Sant Julià de Lòria, va pujar després a la Gallina per a la inauguració del monument amb el seu nom, i va tornar a ser a Sant Julià tenint contacte directe amb els aficionats i cicloturistes. Sense rebutjar fotos ni res, amb un somriure, i això que estava ben preocupat perquè tot sortís a la perfecció. Al vespre, a més, va ser present als dos briefings que es van organitzar per explicar els recorreguts, aportant el seu toc d’humor habitual, la seva personalitat propera a tothom. I això fa que es guanyi a la gent. 
 

De fet, durant l’explicació de la cursa llarga, la de 145km, va dir a tots els presents a l’auditori que estaven «bojos». En el fons, sabia que volia ‘matar-los’ a tots. Com una arma de destrucció massiva, la Purito es va aixecar diumenge com un repte per als més de mil participants, i va esdevenir una monumental prova d’esforç físic i mental per a tots i cadascuns dels cicloturistes. Beixalís, Ordino, Peguera, Gallina, Comella i Cortals, noms que quedaran en el record de tothom que ahir va acabar i també dels que no, que, per cert, no van ser tants com s’esperava. 
 

«No m’enganyes», va dir Pablo mentre gestionava un dels últims revolts de Cortals quan li vaig dir que la part dura ja havia acabat. No estava ni trist ni content, ni somreia ni no, sinó que estava patint com mai, concentrat i disposat a girar encara més el coll per coronar i acabar. I de segur que tornar.