Guanyada a pols l’etiqueta de pel·lícula de culte dins del panorama de l’humor, perquè no dir-ho, surrealista, El guateque (1968) forma part de l’imaginari d’un bon grapat de cinèfils amants de Peter Sellers i d’una brillant forma de fer riure que molts pocs han estat capaços de fer. L’actor britànic va signar autèntiques joies del setè art i va protagonitzar moments llegendaris d’aquest tipus d’humor a pel·lícules com La Pantera Rosa, Un cadáver a los postres, El quinteto de la muerte o Qué tal, Pussycat? que van fer les delícies dels seus seguidors i que segueixen esdevenint com un antídot a l’avorriment o la tristesa. Una forma de fer, que Sellers acabava brodant encara que no s’ho plantegés.

El guateque, no només no va ser una excepció, sinó que, per a molts, va resultar ser la punta de l’iceberg i un dels moments culminants de la seva dilatada trajectòria. En la proposta que ens ocupa, Sellers encarna a un actor mediocre d’origen hindú, Hrundi V. Bakshi, participant com a extra en diverses pel·lícules de Hollywood, però que veu com la seva sort canvia i és escollit com a protagonista del remake d’una antiga pel·lícula. Com no tot podien ser bones notícies, apareix amb tanta mala sort que, durant un descans, destrossa part del decorat per accident i és acomiadat. Durant els primers minuts del metratge, l’espectador ja pot observar com Bakshi és un autèntic maldestre i un predecessor amb majúscules del típic personatge sapastre que Rowan Atkinson, per posar un dels mil exemples existents, va saber radiografiar a la perfecció amb el seu celebrat Mr.Bean. La trama de El guateque es complica quan, per error, rep una invitació a una festa que organitza el mateix productor de la pel·lícula de la que va ser acomiadat –l’aniversari de la seva dona– i Bakshi accepta, encantat de la vida, l’oferiment. Un cop dins de la casa i només entrar per la porta, es veurà embolicat en diversos successos que involucren una invasió d’escuma, un elefant nadó, un cambrer borratxo, un pollastre volador, un grup de músics russos, un lloro i una infinitat de situacions absurdes que van treure punta a la interpretació d’un Sellers magistral i en la seva salsa. 

Una successió de gags memorables, delirants i surrealistes que l’actor de Hampshire (Gran Bretanya) sap resoldre amb una suficiència aclaparadora. La seva gesticulació, la forma de moure’s i, en definitiva, l’humor de Sellers, on queda àmpliament explotat el seu toc britànic, fa que en la pel·lícula, en diversos moments, es pugui dir fermament que la introducció de diàlegs feien nosa i resultaven intranscendents. 

 

Sellers, actor fetitxe d’Edwards/ El director d’El guateque, Blake Edwards també va dirigir Sellers en diverses pel·lícules, tot i que al tàndem no se’l va esprémer tant ni potser se li va treure tant de suc com hagués merescut el binomi, ja que la seva relació personal va acabar bastant degradada, Tot i això, podríem considerar, perfectament, a Edwards i Sellers com una de les parelles més rellevants de la història del cinema d’humor. 

Tot va començar el 1963 quan la MGM (Metro Goldwyn Mayer) va proposar Sellers per donar vida al dropo Inspector Clouseau i per catapultar-lo al cim de la interpretació hilarant. Amb el perfil del babau policia de La Pantera Rosa ben definit, Sellers reprèn a El guateque la caracterització maldestre i inocentona estil Clouseau per recrear amb agudesa, elegància i sarcasme un personatge (Bakshi) capaç d’enllaçar tot una sèrie de gags memorables. 

 

Mancini, el toc musical/ Sellers està esplèndid i ofereix una lliçó de com evitar la sobreactuació en un personatge propens a ella. El genial Henry Mancini ens alegra les oïdes amb la seva música, penetrada en la seva essència lounge pels sons pop psicodèlics dominants de l’època i manifestada en l’exaltació lisèrgica del seu clímax. 

L’interminable so d’una trompeta agònica fins a l’extenuació servirà per marcar, a ritme de qualsevol peça de jazz d’Henry Mancini, en una altra de les seves meravelloses composicions, el to a seguir durant la resta del film. Bakshi ficarà la pota una i altra vegada, igual que a la festa on provocarà més d’un malentès, mentre Blake Edwards condueix el film cap a la inevitable història d’amor que neix de les situacions menys esperades.

La festa del títol original va in crescendo fins a acabar sent pura anarquia i divertiment sense límits. Són diversos els punts àlgids de la mateixa –especial atenció el del paper higiènic com un dels gags del metratge amb el tempo marcat de forma magistral com a màxima del «tot pot passar» -, i la jungla d’humans que la poblen van des dels indiferents fins als directament ximples –la estrella de westerns–, marcant sense dissimular el buit i superficialitat de les altes classes. Curiosament, els millors instants provenen d’aquells que «interrompen» la festa, allunyats de tota convenció social, i que clamen l’humor i l’alegria com a forma de vida. Era 1968, i Edwards aprofita per llançar un missatge d’amor, i sobretot bon humor, al món i per posar el dit a la nafra sense que gairebé ningú se n’adonés.