PUBLICITAT

ESCALDES-ENGORDANY

Ni geni, ni virtuós: un pencaire

Antonio Belmonte té Trastorn de l’Espectre Autista i una oïda absoluta per a la música

Per ESTHER JOVER MARTIN

Antonio Belmonte, pare i fill, i el professor de música Juan Antonio Osma, ahir davant de Caldea.
Antonio Belmonte, pare i fill, i el professor de música Juan Antonio Osma, ahir davant de Caldea. | MARICEL BLANCH
L’Antonio tenia 2 anys quan els seus pares, l’Antonio i la Maria José, es van adonar que el seu fill no es desenvolupava amb normalitat, i li van diagnosticar un Trastorn de l’Espectre Autista (TEA). La detecció precoç és clau per començar un tractament que ajudi a estimular la canalla que pateix alguna varietat d’autisme: pedagogs, logopedes, psicòlegs, teràpia ocupacional, suport de les associacions especialitzades...

L’Antonio pare és molt aficionat a la música, i el fill es distreia remenant els instruments. Quan tenia 5 anys, els pares de l’Antonio van constatar una habilitat del nen: afinava d’oïda les guitarres de casa, sense cap to de referència. «Vam descobrir que el nen tenia oïda absoluta, una qualitat que només té una de cada 10.000 persones», conta el pare.

«Amb els problemes de comunicació del nen, vam pensar que la música podria ser una opció», i per potenciar la seva intel·ligència musical, als 9 anys, el van inscriure en un conservatori. L’accés, però, no va ser fàcil. «A Espanya, l’ensenyament musical no és obligatori, no és reglat, i no hi ha professors de suport», puntualitza el pare. Va fer proves en més d’un centre, però aleshores no estaven adaptades per a estudiants amb discapacitats. Finalment, el van acceptar al Conservatorio Torrejón y Velasco, d’Albacete, on fa set anys que estudia contrabaix (ha superat els quatre cursos elementals i ara fa tercer del grau professional).

L’Antonio ha obert camí ja que ara les proves són adaptades a persones amb TEA, però només quant al material i al temps de realització de l’examen, perquè el contingut és el mateix per a tothom. Ell ja era bo amb els instruments, però, en canvi, no podia fer la prova escrita ni l’oral com la resta d’estudiants. Ara es pren el seu temps, però examen rere examen demostra que és molt bo amb el contrabaix i que avança al mateix ritme que els seus companys.

El seu suport

Tot i l’oïda prodigiosa de l’Antonio i la seva facilitat amb els instruments (en toca una dotzena, com el piano, la guitarra, el violí, el caixó flamenc, l’ukelele i l’harmònica), des del segon any al conservatori compta amb un professor de suport, Juan Antonio Osma, que admet que al principi no va ser fàcil: «Quan el vaig conèixer em va sobtar, i els primers mesos vaig pensar en deixar-ho. Just quan anava a tirar la tovallola vaig començar a connectar amb ell, i veia com aprenia. Al principi va ser difícil, perquè no podia ni aguantar el contrabaix». I ja fa sis anys que estan junts. «El seu professor de contrabaix diu que l’Antonio és un dels seus millors alumnes», afegeix. «No és un geni, té qualitats i facilitats, però treballa molt».

L’any 2014, pare i fill i el mestre es van presentar al concurs nacional de la Fundació Igual Arte, dedicada a l’art i discapacitat: el trio Alhambra Albacete va guanyar i ja porten més de 50 concerts de sensibilització. Aquesta tarda, a les set, la formació actua al vestíbul del Consell General, en què el públic podrà apreciar l’habilitat de l’Antonio, que ja té 16 anys, amb diversos instruments. Abans es projectarà el documental El solista de la orquestra, d’Arantxa Echevarría, sobre el dia a dia de l’Antonio, tant musical com a l’escola.

L’Antonio, però, ja no va a l’institut. No acabarà l’ESO. Els seus pares han entès que en la formació reglada ja no pot avançar més, però sí ho pot seguir fent en la música. A més d’estudiar contrabaix i piano al conservatori, també es forma en la resta d’instruments en acadèmies, i ha fet un curs d’afinador de pianos, que pot ser la seva sortida professional. «L’autisme és una condició, no és una malaltia que es cura, és per a tota la vida», recorda la mare. «Com a família sempre pensem que volem que l’Antonio tingui un treball que el realitzi, que li agradi com a persona, i que no el converteixi de per vida en una càrrega per a la família ni per als serveis socials», aclareix el pare. Els progenitors de l’Antonio també tenen clar que el noi haurà d’estudiar, i molt, perquè el jove de l’oïda absoluta «no és un geni ni un virtuós, és un pencaire: estudia 30 hores de música a la setmana».

El cap de setmana, a més, és el moment de tocar en família. S’ajunten pare, fill, la germana, Lucía, de 14 anys, que toca la flauta travessera i el saxo, i el petit, Pepe, de 12 anys, que toca percussió, i comparteixen unes hores de tocar junts. L’Antonio quasi no parla, però amb la música es comunica. I molt.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT