Crònica de Marià Cerqueda. 

Quan era petit la solució que et prescrivien els adults, per a millorar la memòria de cara als exàmens, eren les cues de pansa. Actualment alguns estudis seriosos indiquen que, els fruits secs en general, ajuden a conservar la memòria però el misteri de les cues contínua sense solució aparent. També han sorgit molts estudis que demostren com la música pot estimular la memòria, en persones afectades per malalties degeneratives. Amb la intenció d’estimular aquesta memòria musical el patronat Onca, va programar dos concerts diumenge. 

Jazz i bandes sonores 

El primer a Sant Serni de Nagol, a migdia però també a les set de la tarda a Sant Miquel d’Engolasters, Música per recordar. El saxofonista Guillem Tudó, aprofitant l’any Europeu del Patrimoni Cultural encetava doncs el diumenge musical en aquesta bonica església de la parròquia de Sant Julià. La tria d’obres representatives del blues i el jazz seleccionades s’havien escollit, certament, per a desvetllar la memòria dels oients. 

El músic escaldenc ja havia afirmat, poc abans del concert que va oferir als jardins de la Casa Rossell en la primera edició de la Nit de la Candela, que la música de jazz sempre s’ha escoltat. Certament, en el repertori escollit, aquesta afirmació era del tot pertinent. Moltes de les melodies triades, han arribat fins a nosaltres mitjançant bandes sonores de cinema, anuncis i, fins i tot, alguna d’elles figura entre les cançons més escollides en als enterraments. De fet no crec pas que Claude François, quan va composar Comme d’Habitude, s’imaginés que la seva cançó es convertiria en gairebé un himne. Clar que abans, Paul Anka i sobretot Frank Sinatra, la van fer seva i ara és molt més coneguda arreu per My Way. 

Aquesta fou la peça que va tancar el concert, tot i que el bis es va reservar per la Vie en rose, una cançó, amb lletra d’Edith Piaf i música de Louis Guglielmi i Marguerite Monnot. Un tema que també es podria incloure en el ampli calaix d’himnes. 

Part de la cultura i la memòria

El que firma aquestes línies, va trobar que el títol del concert era d’allò més encertat ja que la tria  era realment com les cues de pansa, capaç d’activar la memòria per fer tornar tona mena de records. Observant al públic, també es veia com feia anar els peus, el cap o fins i tot insinuava algun moviment de  ball amb el cos quan va sonar Cheek to Cheek, de Irving Berlin. I es que encara que potser no en siguem conscients, tal i com en Guillem Tudó ens va demostrar diumenge,  el jazz i el blues ja formen part de la cultura, i per tant de la memòria, de tots plegats.