La situació geogràfica d’Andorra i els vincles comercials amb els veïns del Nord i del Sud compliquen l’inventariat de l’amiant al país, ja que si bé França el va prohibir per complet el 1997, Espanya no ho va fer fins al 2001, malgrat que els tipus més perillosos ja s’havien deixat de comercialitzar en les dècades dels 80 i dels 90. Aquesta situació planteja un problema més per a un futur inventari de l’amiant a Andorra, ja que amplia molt la forquilla d’edificacions sospitoses de contenir materials de construcció amb amiant, un mineral molt apreciat en aquest àmbit per les seves propietats aïllants i lleugeresa. Però no només es va utilitzar en construcció, sinó que fins i tot molts petits electrodomèstics, com les torradores, també podien contenir amiant o també material com els transmissors de ràdio, el cas de Radio Andorra.  De fet, no va ser fins al 2005 que la Unió Europea va prohibir per complet qualsevol tipus d’utilització i fabricació d’amiant al seu territori, un fet que va ser altament criticat per països de la unió que ja l’havien prohibit en la dècada dels 60 i que acusaven Europa de protegir els interessos de determinats lobbies industrials en països sobretot del Sud i de l’Est d’Europa. 

El problema de l’amiant rau en les microfibres que desprèn quan es manipula, extremadament petites i fines, es colen en el cos humà a través de les vies respiratòries fins a arribar als pulmons, on es poden clavar als alvèols. Amb el pas del temps, aquest element intrús pot desenvolupar el que es coneix com un mesotelioma o transformar-se en asbestosis o, fins i tot, generar un càncer pulmonar. Els experts que s’encarreguen de localitzar i retirar l’amiant han d’utilitzar vestits totalment hermètics i mascaretes de seguretat. 

Durant l’extracció, han de procurar no trencar-lo per evitar que les fibres es propaguin en l’ambient i l’han de confinar en uns sacs especials de residus que acaben en unes plantes de tractament adaptades a la destrucció d’aquest material.