Foto: EL PERIÒDIC

Al Principat d'Andorra, no ens han faltat erudits que hagin escorcollat en històries, tradicions o mites. Veritables investigadors, al costat d'amadors de la recòndita memòria de les valls i de les pedres, ens han deixat alguns treballs que encara mouen per dintre cap a l'ensomni, i ens fan pressentir de més a prop una Andorra llunyaníssima i esmorteïda en la boirina, la d'una alba primerenca.

Pere Canturri Montanya (Escaldes-Engordany, 1935) ens va oferir l'any 1995 un petit volum, ple de recursos gràfics i bibliogràfics, on analitzava un dels enigmes de la història antiga del nostre país: El misteri de les anelles i argolles d'Andorra, publicat per l'associació Velles Cases Andorranes. Canturri planteja el seu assaig com si es tractés d'una indagació policial, proveint-nos de dades que el lector haurà de reunir per tal de copsar la magnitud d'una informació que, malauradament, no ha arribat encara a una resolució històrica definitiva. Canturri, a més a més, no s'ha quedat en el paper de la teoria, sinó que ha tractat de comprovar in situ tot allò que relata.

¿Quines són les anelles o argolles de què parla Canturri Montanya en el títol del seu llibre? Ens retrotreu, de bell antuvi, a un text de l'historiador valencià Pere Antoni Beuter, procedent de la seva Primera part de la història de València (1538), citació més antiga de la presència de les anelles a Andorra. A partir d'aquest moment, l'autor anirà enganxant diversos autors, des del segle XVI fins al XX, que esmenten, amb major o menor cura, l'existència d'aquestes restes sobre diversos pics: els catalans Antoni Viladamor, Jeroni Pujades…; els francesos Gaston Combarnous i Gaston Vuillier; l'espanyol Francisco de Zamora; sense oblidar Antoni Fiter i Rossell i Antoni Puig. Canturri arriba a la conclusió que es tracta «d'unes anelles o argolles de ferro més aviat de dimensions considerables que podrien estar recobertes de plom. / Es trobarien, segons els autors més antics, a Fontargent o Juclar» (p. 7).

El nostre autor tractarà de respondre tres preguntes que se'n segueixen, d'aquestes dades: la primera és si algú ha vist aquestes anelles; la segona, què eren i qui les havia posades; per últim, si existeixen, o existiren, realment. D'aquestes qüestions, l'última i la primera disposen d'una resposta afirmativa per a Canturri: sí, algú les va veure i, per tant, existien. Justament basa la seva asserció en l'andorrà Antoni Puig, qui proporciona una dada que no forneix cap altre dels escriptors: «A cosa de 14 pams d'alt es veu un forat gran i vestigis d'anell o argolla». La frase sembla procedir d'observació directa.

Però sens dubte és l'autoria de les anelles el més atractiu dels enigmes, i d'aquí el misteri del títol de Canturri. Seguint els diversos escriptors que antologa, l'obra procediria d'època romana, en concret es tractaria del trofeu erigit pel general Gneu Pompeu, tot i que aquesta no és l'única de les opcions, no només romana (Beuter proposa l'emperador Gal·liè), sinó medievals (no pot faltar-hi Carlemany) o bíbliques (Noé), i això sense endinsar-nos en fades o altres personatges fabulosos.

Canturri tanca el seu llibre amb fotografies i mapes de les possibles localitzacions. Evidentment la tradició historiogràfica és força antiga (segle XVI), però tampoc no podem ignorar que el concepte d'allò històric en aquells segles no té res a veure amb el que ara consideraríem fidedigne. Ara bé, torres als Pirineus, a més a més circulars i de grans proporcions, n'hi ha: a Navarra, per exemple, la torre d'Urkulu. Referències històriques, de l'època clàssica (Plutarc, Ciceró, Plini…) a trofeus realitzats amb argolles, també. Com diu Canturri, haurem d'esperar per a «confirmar i aclarir».

Filòleg i escriptor

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.