David Trueba (Madrid, 1969) va participar ahir en la primera ronda de conferències que organitza The Embassy & Chef’s Table. A partir de la seva darrera novel·la, El río baja sucio, Trueba reflexiona sobre la mirada dels joves i qüestiona tesis i tendències que predominen a la societat.
 
–El río baja sucio es dirigeix als adolescents. Com ha penetrat en un públic menys familiaritzat amb les seves obres?
–Les novel·les sempre han de ser lliures i sorgir de la teva imaginació i del desig de fer quelcom sense calcular molt bé cap a on ho trauràs. De cop em va venir de gust tornar a entrar per les habitacions dels adolescents, on tens la sensació que és l’edat on més es deixa de llegir. Ara els nois entre els 12 i els 17 anys tenen molts entreteniments. I quan vaig acabar aquesta novel·la vaig pensar que era important anar a buscar-los. 

–Per la seva trajectòria, suposa sortir de la zona de confort...
Sí, de fet tinc l’ideal a la meva vida que és no acomodar-me, sinó sempre posar-te en risc i anar buscar aquells espais on no estàs familiaritzat i no coneixes. Quan he tingut èxit he intentat no repetir i fer alguna cosa diferent. 

–Al llibre posa el focus en els adolescents. Com ha canviat la seva mirada en comparació amb generacions passades?
–Han canviat moltes coses i segurament, per dins, les coses no han canviat tant. L’angoixa existencial i vital que tens a aquesta edat la seguiràs tenint sempre. Encara no saps el que t’espera de la vida i tens unes expectatives que no saps si seràs capaç d’assolir-les. I això genera una inseguretat que no deixa de ser un moment bonic de la vida. Al mateix temps, també penso que avui viuen molt més pressionats, a nivell econòmic, sexual... la meva generació no érem concebuts tant com un objecte de captació d’un mercat. Hi ha una eclosió del narcisisme per exposar-los massa prematurament, és a dir, s’abusa de les precocitats. I tot això em preocupa respecte si ens farà més feliços o més frustrats.

–Un fenomen accentuat pels ideals que marquen les xarxes socials...
–Per descomptat. Per començar hi ha una ansietat física, ja que sembla que hagis de ser perfecte perquè sinó sembla que seràs criticat. I també en relació al comportament i la teva forma de viure, ja que sembla que si comets errors seràs immediatament esquilat. I això en els adults és un problema però en els adolescents encara ho és més perquè justament és l’edat per equivocar-se i acceptar-se tal com és cadascú. A més són models imposats des del consum i obliguen a la gent a convertir-se en una marca. I les marques segueixen estratègies de venda, mentre que a les persones els deuen guiar els seus somnis. A més trobo que hi ha molts orfes perquè el que s’exhibeix és molt semblant. És a dir, si ets músic només hi ha un tipus de música. I després hi ha una invisibilitat d’altres reptes o vocacions que també han d’estar a la vida dels joves.

–Quins riscs té crear aquests perfils?
–Tot el que és una exposició desmesurada o comercial converteix a les persones en maniquins. Les persones no som objectes i estem convertint-nos en una societat d’usar i tirar. I això el que provoca és un enorme rancor i frustració. A la gent l’exploten quan és jove i s’aprofiten de la seva vocació i les ganes d’obrir-se un espai però no hi ha cap seguretat. No se’ls planteja la possibilitat d’engegar una vida més o menys estable, en definitiva, de fundar una família o un projecte vital.

–És reversible aquesta relació perquè sigui un intercanvi recíproc?
–La societat exterioritza aquestes bosses de rancor i frustració pels costats més inesperats; de vegades per la política, per la violència, la marginalitat, l’abandonament, la depressió, les crisis d’ansietat, els suïcidis... tot això són símptomes que alguna cosa estem fent malament. Fins a on estem disposats a arribar? Aquesta és la pregunta que s’ha de fer la gent que està al poder i la gent que té diners.

«Els joves que fan la reivindicació ecològica és perquè no troben el lloc on sentir-se representats com a espècie»

–A la seva novel·la també profunditza en el concepte d’ecologisme, que justament també atreu l’interès de joves com és el cas de Fridays for Future o el cas de Greta Thunberg...
–L’explosió per l’interès de l’ecologisme no és tant, com molta gent vol fer veure, per una espècie de radicalitat en l’ecologia, sinó que l’ecologia també es refereix a la manera de viure i consumir. Escolto a molta gent dir que no té temps per res, que la vida se l’ha passat volant i, no obstant, vivim el doble del que ho feien els nostres avis. Per a mi l’ecologia és l’equilibri que ha d’haver en la vida de les persones. No és només l’equilibri natural i de les espècies, que òbviament és fonamental perquè vivim d’elles, sinó que també és el nostre. Crec que els joves quan fan aquesta reivindicació ecològica, en alguns casos massa infantil o histèrica, la fan perquè no troben el lloc on sentir-se respectats com a espècie. I això té a veure amb el progrés. El món ha progressat tecnològicament però el món no ha progressat en les preguntes més importants. I una d’elles és respondre quina és la nostre relació amb la natura. Fins a on podem esprémer-la? Fins a on podem desbaratar-la per viure una mica millor? No és millor potser anar una mica més lent i acomodar-nos per trobar el lloc de l’humà abans de trobar l’espai de la màquina? 

–Concep l’ecologisme com un moviment de rebuig al progrés tecnològic?
–És curiós perquè molts joves fan una reivindicació ecològica però no estan disposats a renunciar al telèfon mòbil o a la compra per Internet perquè l’endemà vingui un missatger amb allò que han adquirit perquè ho volen d’immediat. El pensament ecològic ha de ser un pensament global, no tot té a veure amb agafar un avió o reciclar la brossa. Té molt a veure amb la forma de consumir, de vestir, de tenir relacions, de viure o de la relació que li dones a les coses. Realment vivim en un món accelerat i l’acceleració és antiecològica. Com pot ser que una mamífer com l’ésser humà se li negui en el mercat laboral la seva època de fertilitat, ja que no pot tenir fills en aquesta època i llavors s’inventi un territori que és la fertilització in vitro o els ventres de lloguer per suplir el que ell mateix està castigant de la seva pròpia biologia. És realment de retràs mental. 

«L’ésser humà és un depredador. Som el rei de la selva i hem convertit el món en una selva. La gent es devora a si mateixa»

–No seguir els patrons genera un sentiment de culpabilitat?
–Hi ha hagut un concepte que ha estat totalment equivocadament usat que és el de l’exemplaritat. S’ha abusat molt d’això i ha derivat molt a la hipocresia. Em refereixo a que la gent fingeix ser exemplar perquè sembla ser que és el que es demana. Hem de reivindicar que l’ésser humà és imperfecte i que amb les passions desmesurades, els errors o les incongruències ha arribat fins on ha arribat. No som exemplars, el que hem de ser és honestos amb nosaltres mateixos quan ens equivoquem i quan encertem. I saber que l’ésser humà és un depredador. Som el rei de la selva i hem convertit el món en una selva. La gent es devora a si mateixa, hem perdut conceptes de solidaritat i col·lectivitat i devem retransformar la selva en un lloc on ens sentim ecològicament estimats com a germans. 

–Per tant, l’home és un llop per a l’home, com deia Thomas Hobbes...
–Clar! Jo em pregunto, de vegades, en quin moment ens van posar a competir uns contra uns altres, quan aquesta no era la raó per la qual estem aquí. L’ésser humà ha arribat on ha arribat i crec que és una situació molt bona perquè hem de tenir moltíssimes coses de les quals estar orgullosos, per la solidaritat, les decisions col·lectives i per ajudar-nos els uns als altres. Si haguéssim estat devorant-nos els uns als altres no hauríem arribat fins aquí.