El costat fosc de Sorolla
Ja fa uns mesos i amb motiu del Centenari de la mort de Joaquín Sorolla vaig fer una conferència sobre el pintor organitzada per la SAC (Societat Andorrana de Ciències). I per descomptat vaig parlar de les seves obres més acolorides i lluminoses, realitzades, sobretot, a les platges de la Malvarrosa i el Cabanyal de València. Però també vaig introduir, en un clar intent d’ensenyar una petita mostra de l’obra completa de l’autor, cosa que és pràcticament impossible a causa de la prolificitat de Sorolla, algunes de les seves obres més fosques, diguem fins i tot tràgiques en alguns casos, per tal d’arribar a mostrar-nos el més míser i trist de la vida humana. Totes aquestes obres ens ofereixen una nova lectura de l’obra de Sorolla centrada en la importància del color negre a la paleta de l’artista valencià.
Per tant, la llum intensa del Mediterrani, les escenes plenes de color, els blancs d’infinits plens de matisos són els trets amb què s’identifica el pintor Joaquín Sorolla i la seva vasta producció. No obstant això, el negre, que es pot considerar com l’antítesi del color, la foscor mateixa, també és present de manera notòria a la seva paleta. L’ús del color negre a Sorolla arrenca de la tradició pictòrica espanyola -del seu coneixement de Velázquez, del Grec o de Goya- per convertir-se en un element d’expressivitat que ens suggereix estats poètics i anímics, i reinterpretar-se com un color que tradueix la modernitat del seu temps i la seva elegància sòbria.
El trànsit del segle XIX al XX va ser particularment procliu a la consideració del color com a font de sensacions i estats d’ànim.
Particularment el negre, però també els quadres foscos adquireixen significats que els lliguen a valors negatius, associats, per exemple, a la malenconia, el mal, la pobresa, la tristesa, la decadència o el pessimisme, en oposar-se al color i a les connotacions positives de la llum. És així mateix el color del misteri i de la incertesa, del drama humà per moure consciències. I això és, per exemple, el que passa a Tracta de blanques (1895) que representa quatre joves prostitutes acompanyades de la seva Celestina que dormen cansades a l’interior d’un vagó de tercera. Sorolla se centra més, però, a resoldre els problemes purament formals. Sense cap mena de dubte, un dels principals encerts del quadre és la composició, que «avança» cap a fora projectant-se mitjançant una fugaç perspectiva molt forçada, i que aconsegueix que, malgrat que els personatges, gairebé tots adormits, ignorin l’espectador, fent que aquest se senti implicat per aquesta mera atracció espacial que la composició exerceix.
O també, a Encara diuen que el peix és car! (1894), on observem una pintura emblemàtica de la joventut del pintor amb argument social.
També és un exemple fonamental de la immersió de l’artista en aquest gènere, aleshores en plena validesa en els entorns artístics oficials de Madrid, en què Sorolla es va proposar aconseguir els seus primers reconeixements públics. A més, és segurament la més profunda de totes les seves pintures en la profunditat del seu significat, per representar un tema tan sensible a les experiències de la gent de la seva terra natal, aconseguint amb ella una de les escenes més emocionants de la pintura espanyola del realisme social a finals del segle XIX.
Per tot el que us he dit, us animo a tots a conèixer aquest pintor de la meva terra en tota la seva profunditat. Estic segura que no us decebrà.