Escolto per la ràdio a una psicòloga que parla del que anomena « síndrome postvacacional», que ve a ser un conjunt de trastorns com « ansietat , angoixa i desesperació», que deia la lletra d'un antic bolero, una cosa així com el dolor pel paradís perdut i la frustració d'un amor impossible. Mentre escolto em recordo del meu pare, que treballava de dilluns a dissabte per compte d'altre, i diumenge per compte propi; i de la meva mare, que treballava tots els dies de l'any, i molt, a casa, i, a més, per les tardes, en una altra empresa aliena, i no recordo mai que després de les dues setmanes de vacances se'ls notessin trastorns en el dormir, tristesa o una mica de principi de depressió. És clar que els meus pares no eren res postmoderns, fins i tot jo mateix, quan falten tres dies per al retorn, sento una mena d'il·lusió renovada, que potser m'he d'anar al psicòleg, però per raons oposades .

De totes maneres, una mica més de cinc milions i mig d'espanyols no tenen cap problema relacionat amb aquesta síndrome, senzillament perquè no tenen feina. Com va dir una vegada, un senyor amb molts diners, quan jo encara no havia complert els vint anys: «No sap vostè , jove , els mals de cap que causa tenir diners». Una cosa així podrien explicar els que tenen la mala sort de tenir feina als que són tan feliços per no trobar-la: «No sabeu el dur que és tenir una feina i tornar després de les vacances».

En acabar, la psicòloga recomana acudir al metge si els trastorns no s'alleugen per si sols. O sigui, que tenim una sanitat col·lapsada, on l'operació de cataractes diagnosticades tarda una mitjana de tres mesos –mig any si un viu a Catalunya– i vénen ara els de la síndrome de setembre a explicar que no poden dormir , perquè han d'anar a treballar .

Hi ha dies en què la realitat d'aquest país sembla una paròdia de la realitat autèntica, i l'autèntic una farsa d'unes circumstàncies que algú s'inventa. I això és alguna cosa dramàtica , encara que parlem de farses i paròdies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.