El Papa Francesc també parla clar quan parla de política. Res d'eufemismes. Entre les moltes coses que ha dit en els últims dies en sobresurten dues: ha assenyalat com el pitjor mal del nostre temps l'atur juvenil i la soledat que afecta els ancians i ha consignat una denúncia -cito textualment de la ja famosa conversa amb Eugenio Scalfari-: «Penso» –ha dit– «que l'anomenat liberalisme salvatge converteix els forts en més forts i els febles en més febles i exclou els més exclosos». Conclou aquesta reflexió dient que: «Necessitem normes de conducta i també, si cal, la intervenció directa de l'Estat per a corregir les desigualtats més intolerables».

Si pensem les paraules del Papa Francesc i les projectem cap a la política seguida en diversos països de la UE per alguns dels partits integrats en el Partit Popular Europeu (des Merkel a Rajoy, passant pel portuguès Passos Coello), grup que acull partits i coalicions que porten al seu ADN l'etiqueta «DC» –Democràcia Cristiana–, caiem en el compte que les paraules de Francesc són un toc d'atenció. Un toc d'alerta que per venir de qui ve i donat el predicament mundial aconseguits en aquests primers cent dies de regnat, els governants no l'haurien de fer caure en sac trencat. Perquè la cosa va d'encendre els llargs per il·luminar el camí traçat per duríssims plans d'ajust. Plans que no sempre encerten en la creació d'ocupació, però que són eficaços creant condicions laborals que empenyen molts assalariats a la més amarga de les marginacions socials, aquella que està generant un nou tipus d'indigents: els que pateixen el que els sociòlegs anomenen «pobresa sobrevinguda». Gent que tenien una feina amb un bon sou i que, de sobte, en quedar a l'atur, s'han vist abocats a la precarietat i a demanar ajuda. Primer als familiars, després als amics i, finalment –a la desesperada– a Caritas o altres ONG . Quan aquest tipus de recursos s'esgoten, el següent pas és el carrer. I no hi ha res més dur que viure a la intempèrie perquè és el regne de l'exclusió. La veritat és que el Papa no està sol en la seva manera de reflexionar. En els últims anys –des que va començar la crisi– han estat moltes les veus que s'han alçat per denunciar que hi ha governs que estan aprofitant la crisi per laminar els pilars de l'Estat del benestar dels països europeus, desenvolupat després de la Segona Guerra Mundial. Per sort sempre ens quedarà Roma ara que hi tenim un Papa que, com deia amb ironia un humorista, resulta que ens ha sortit cristià! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.