Fa uns quants anys, en un poblet de la costa del Maresme i per una nit de fosca, uns grans monstres d'acer van començar a enderrocar una magnífica torre que havia estat un col·legi de monges i l'allotjament de Juan Ramon Jiménez. A l'alba, quan el poble es va despertar la meitat dels murs geient al terra... La indignació va ser unànime i és que tan sols feia una setmana que tot el poble s'havia mobilitzat per recollir firmes i evitar l'enderroc del que considerava un monument local. Les firmes van arribar a l'ajuntament que va prometre ocupar-se de l'afer i evitar la pèrdua de la joia arquitèctonica, del seu llegat material però també immaterial.

Segurament per això, les màquines havien actuat de nit i els insensibles que volien recuperar un terreny per aixecar-hi qui sap quin projecte esperpèntic i de mal gust, havien actuat també amb premeditació i traïdoria. El cas és però, que si la torre es va perdre irremediablement, el poble va obtenir, al cap i a la fí, una recompensa. Tant bon punt va córrer la veu que s'estava destruint el llegat històric, tots els habitants van abandonar les obligacions del moment per acudir al lloc dels fets. L'afluència va ser tanta que els treballs d'enderroc es van haver d'aturar i ja no van reprendre més, fins que el poble va obtenir guany de causa.

La casa ja no es va poder recuperar, però el que quedava dels jardins, sí. I l'ajuntament amb l'ajuda dels ciutadans va acabar convertint el lloc en una zona d'esbarjo per a grans i petits, equipada amb un esplai d'avis i joves.

Ahir es va començar a enderrocar l'imprenta Casal i Vall, un edifici modèlic no només perquè és d'autor sinó perquè no n'hi ha cap d'igual a tot el país. El llegat cultural d'aquest patrimoni industrial únic en el seu gènere ja s'ha perdut per sempre i sense ni la més mínima resistència per part de la ciutadania, perquè davant de l'edifici només hi havia una gran màquina i els treballadors, però ni un babau, ni un militant, ningú.

La tristíssima imatge de desolació que produïa tot plegat s'afegia a la tristíssima percepció de que a Andorra tot ens és indiferent. Al país se'l pot trencar, mutilar, exprimir i malbaratar sense que ningú posi el crit al cel. Andorra és i ha estat la matriu que ens ha alimentat i protegit a tots, potser que li mostrem, de tant en tant, el nostre agraïment i intentem preservar tot allò que la fa més digna.

Per a més informació consulti l'edició en paper.