Segons l'últim informe de Càritas, a Espanya, tres milions de persones viuen amb menys de 307 euros al mes. Malviure, seria la paraula més adequada per descriure una situació de precarietat que delata que la situació social va camí de ser insostenible. Aquests tres milions de persones pateixen el que els sociòlegs anomenen « pobresa severa». La xifra és tan reveladora que, com si d'una radiografia es tractés, ens mostra l'os de la crisi. En sis anys, des que es va iniciar el camí de la recessió i el nombre de desocupats va començar a disparar-se, s'ha duplicat la xifra d'exclosos socials atesos per aquesta organització catòlica. Les dades de Càritas descriuen el veritable rostre de la crisi, aquell del qual gairebé no parla el relat oficial. Ancians, nens, aturats de llarga durada i emigrants a la deriva, són els rostres tristos que veiem en els menjadors socials. És la cara sense esperança que només de tant en tant retraten els telenotícies .

El pitjor d'aquesta situació és que comencem a acostumar-nos. Acostumar-nos a que l'FMI o els informes del Banc d'Espanya pronostiquin que la xifra d'aturats seguirà on està: per sobre del 26%, més de cinc milions de persones. Moltes d'elles, condemnades a no tornar a trobar una ocupació; condemnades a malviure a base de nyaps o de les ajudes de la família o compartint la cada vegada més assetjada pensió dels avis. Diu Càritas en el seu informe que el pitjor d'aquesta situació de pobresa i exclusió és que s'ha fet crònica, que de cada tres persones ateses una ja porta així més de tres anys. A mesura que determinades decisions polítiques van afeblint l'Estat de benestar (s'han endurit les condicions per accedir a la sanitat, la dependència o serveis socials), creixen les cues davant les portes de Càritas. Menjar, habitatge i roba. Cada vegada és major el nombre de ciutadans que no tenen els béns materials imprescindibles per viure. És motiu de vergonya que tanta gent ho estigui passant tan malament quan, en paral·lel, veiem el malbaratament de diners en accions que persegueixen quimeres polítiques o en desplegaments d'assessors i cotxes oficials destinats a perpetuar el culte a la personalitat de personatges i personatgets que en alguns casos són autèntics vividors de la política. Per fortuna , no tot és desvergonyiment i oblit dels humils. Parla bé d'Amancio Ortega, el patró de Zara, que l'home més ric d'Espanya no s'hagi oblidat de qui poc o gens tenen i hagi donat 20 milions d'euros a Càritas. Estem esperant que els seus col · legues de l'Ibex es donin per al·ludits .

Per a més informació consulti l'edició en paper.