L'estratègia de la tensió, quan s'accentua excessivament, sense resultats, aboca a un carreró sense sortida. Precisem aquesta idea. Passa que el que va començar sent, probablement, un joc, per evitar haver de plantejar frontalment els problemes reals de la societat catalana, s'ha convertit en l'epicentre exclusiu de la política catalana. Ara, atropellat entre el somieig d'uns desitjos formulats i la realitat, el president de Catalunya cada vegada té menys marge de maniobra. Artur Mas, està abocat a un declivi polític i electoral del que donen bon compte les enquestes, està pressionat pel seu soci parlamentari, ERC, que al contrari de CiU, té molt a guanyar forçant la màquina i res a perdre. Tot val en aquesta voràgine. Fabricar greuges fiscals manejant les xifres com focs d'artifici; deixar plantada la presidenta en funcions del Govern de Espanya, als empresaris catalans, que són el substrat sociològic de CiU i amenaçant amb cartutxos dels que no disposa. El final d'aquesta escapada són unes eleccions anticipades a Catalunya amb un repte sense cartes. La fórmula «eleccions plebiscitàries» va ser un tret per la culata en l'anterior edició en què CiU va perdre la majoria i va passar a dependre de CiU.

Ara la coalició catalana està en perill perquè el soci necessari, Duran i Lleida no està disposat a ser company d'aquest viatge a enlloc. L'empresariat català ha començat a trencar el seu silenci. Encara tímidament, reclamant diàleg entre el govern de la Generalitat i el govern d'Espanya. Però, conversar sobre què? Si la independència és il·legal, no contemplada en la Constitució i significaria la sortida de la Unió Europea, quin és el marge de maniobra que li queda als dos governs? El populisme de la independència catalana és un tigre de paper; pot sembrar el pànic, però no pot mossegar, perquè les dents d'aquest plantejament no estan afilats per enfrontar de debò, des de la realitat, el que es planteja.

És cert que el PP gaudeix d'una soledat molt poc acompanyada. Rajoy ni tan sols s'ha plantejat suports a altres grups parlamentaris. I l'única alternativa damunt de la taula, formulada encara de forma imprecisa pel PSOE, la d'una solució federal , no contemplaria l'exigència imprescindible del nacionalisme català, que és la diferència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.