Adéu. El nom d’Ordino no estarà escrit al Casamanya com el de Hollywood al Mont Lee de Griffith Park, a Los Àngeles. No circularà per la xarxa cap foto nua de l’Scarlett Johansson feta al lavabo d’una habitació de l’hotel Babot, no veurem Spielberg menjant-se una crêpe al Vertical, ni un èmul d’Errol Flynn tocant el piano amb el penis, a l’Auditori. La superproducció d’Ordino Studios acabarà a la Batllia, amb 35 treballadors acomiadats, deutes a dojo i pirules a la CASS. S’ha passat dels jocs Stargate, el somni americà i el lleó de la Metro Goldwing Mayer, a la pitjor versió de la Gloria Swanson de Sunset Boulevard o al Bogart de Més dura serà la caiguda. Ja sé que la referència cinèfila més fàcil és la de Visconti i La caiguda dels déus, però és que aquest projecte no ha passat mai de la sagristia i sempre ha semblat més inconcret que la sinopsi d’una pel·li de l’Albert Serra i amb uns impulsors amb aura de guru televisiu de l’estil Carlos Jesús, els seus 13 milions d’extraterrestres i els viatges a Gamínedes. Al costat de tota aquesta història, els miracles de Lourdes són una ciència exacta.
L’aterratge a Andorra, els ajuts, el suport (institucional i parapúblic) i l’intent d’ascensió miraculosa als cims, de la glòria i de la riquesa, li podria haver servit a Bertold Brecht per tractar el promotor d’Ordino Studios com un Arturo Ui dels temps del capitalisme. El seu irresistible descens seria, en canvi, territori de Tom Wolfe i de la seva foguera de les vanitats. Tot i que, ara mateix veient el que està passant, la preocupació del ciutadà és no embogir com un personatge de Lovecraft davant una realitat que ens retorça.
Cada dia ens fan llum de gas, però per desgràcia el nostre patiment no és una pel·lícula. I ara que han descobert al Japó, en un estudi de la universitat de Kioto, que els éssers humans emetem llum en petites quantitats, encara sortirà un il·luminat, no algú de brillant, per dir-nos que el fracàs està de moda, que la vulnerabilitat s’imposa com la condició sine qua non de l’èxit. I tirarà d’hemeroteca o de google per explicar-nos que a la prestigiosa École de Management de Grenoble, han muntat el cicle de conferències Nous avons besoin de plus de perdants. I recordarà aquella frase d’Edison: «No he fracassat sinó que, senzillament, he trobat deu mil solucions que no funcionen» o el fet que James Dyson va construir 5.127 prototips durant cinc anys per inventar l’aspiradora. I encara serà capaç de detallar-nos, tot citant el psicoterapeuta Paul Watzlawitck, de l’escola crítica de Palo Alto (Califòrnia) que el fracàs forma part de la cultura i de l’educació dels Estats Units i dels països anglosaxons. Serà el moment de recordar-li que la dimissió també forma part de la cultura i de l’educació, no només d’aquells països sinó també de França, on recentment han plegat dos ministres (Cahuzac i Bato) i un president regional (Le Vern).
Reconèixer la culpa és un gest moral. A Alemanya, en els vuit anys de govern Merkel, han dimitit dos presidents federals, quatre ministres i un president del Bundesbank per temes com copiar una tesi doctoral o deixar-se convidar. Aquí ningú no reconeix les seves mentides, el fracàs de les seves decisions, la doble moral o la llei de l’embut i que la gent avali el corrupte o aplaudeixi el mentider, no convida, ni molt menys, a l’esperança, ni diu gaire a favor de la salut moral de la societat andorrana. Ja sabem que reivindicar i donar la cara sempre és exposar-te que te la trenquin però hi ha situacions en què han de ressuscitar valors que havia enterrat la bonança econòmica, com la solidaritat i l’esperit de sacrifici.

El moment així ho requereix. Es congelen els salaris públics i les pensions altes, Caldea perd molts diners pels resultats de l’Inúu, s’enderroquen edificis emblemàtics com el de l’editorial Casal i Vall amb el jardí i la monumental sequoia inclosos, i el fet que la dieta per als consellers generals baixi de 14 euros quan es desplacen a l’estranger, o que Andorra Telecom ofereixi una tarifa plana de dades, en l’accés a Internet per fibra òptica, o haver pogut dormir una hora més la nit de dissabte a diumenge, no són suficients per contrarestar l’allau de notícies negatives i de pessimisme. En un món on s’estan imposant els ignorants, es produeixen situacions que deriven en pujades de tensió, acidesa d’estómac o exaltació. Per tranquil·litzar-me, puc optar entre anar a la festa de la bicicleta de Sant Julià de Lòria o inscriure’m a la nova secció d’atletisme del club esportiu de la parròquia.
He desistit promoure el vegetarianisme radical, la resiliència de grup o el desenvolupament integral proactiu. Però continuaré anant al cinema. La propera cita serà amb el cicle de l’ambaixada espanyola per veure Bienvenido Mr. Marshall. No faig cap spoiler si dic que, després de tant esperar-los, els americans passaran de llarg. Però almenys no deixaran deutes, ni treballadors a l’atur. Com Ordino Studios. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.