Ni una paraula sobre cultura, sobre la cultura, en el debat sobre l'estat de la nació. Ni de Rajoy, ni de ningú. Del president, un senyor que als parlamentaris els anomena «diputaos» i que diu que les polítiques del seu govern han «funcionao», cabia esperar, no així de Rubalcaba, que va ser ministre d'Educació, o d'algun altre dels que interpel·len, que sabem mitjanament instruïts.

La cultura, és a dir, allò de l'existència , extensió i qualitat que determina que un país sigui una nació, i no una cabila, ja que es tracta d'un bé social tan bàsic com la sanitat, no sembla importar a ningú. Es veu que com bé social, el donen per perdut. ¿Què importa que els espanyols no sapiguem d'on ens ve l'aire, ni fer la o amb un canut, ni expressar-nos en les nostres llengües amb precisió i deco, ni gaudir de la música i de l'art, ni trobar en els llibres el perquè de les coses, ni desxifrar els arcans de la Història o de la Naturalesa, ni embellir la vida ordinària i de relació amb una mica de refinament ? ¿Què és això al costat de la prima de risc o del quimèric 1% de creixement de l'economia per al 2014 que augura Rajoy, el comptable?

El president mastegava xiclet mentre els representants del poble espanyol es dirigien a ell des de l'estrada. A Aznar li donava, en els seus viatges, per posar els peus sobre la taula. I Zapatero, més sensible i voluntariós pel que fa a la cultura, li donava, quan es descuidava una mica, per lo cursi. Les formes, en política i en gairebé tot, són el fons, doncs el revelen absolutament .

El fons masclista del PP, però no només del PP, aquell que s'incomoda davant la dona que pensa per si i parla amb la seva veu, també es va desvetllar en la resposta última de Rajoy a Rosa Díez, inelegant i Cateta, i això malgrat que el registrador de la propietat sap que podria necessitar-la en un futur proper per governar en algun lloc, encara que, certament, gens incomoda tant com el que es necessita.

De les fams dels escriptors, dels músics, dels restauradors, dels artistes de circ, dels pintors, dels arquitectes, dels periodistes, dels traductors, dels artesans, dels petits editors, dels actors, dels cantants, dels decoradors, dels ballarins, no es va dir. És veritat que és la mateixa fam que la dels altres, però hauria merescut, d'algú, alguna paraula.

Per a més informació consulti l'edició en paper.