PUBLICITAT

Un astronauta a la Ruta de la Tapa

  • En un temps d'indigència cultural ens queden petites joies artesanals de la cuina
BRU NOYA
PERIODISTA

Periodic
Foto: el periòdic

El meu pensament, bombardejat per la impressionant oferta de la Ruta de la Tapa de Sant Julià de Lòria, funciona com les pampallugues d'un semàfor. El cap treu fum i les neurones estan a punt de cremar-se. Cal triar a quins locals anar. Em sento com un astronauta jueu a l'Estació Espacial Internacional, incapaç de saber quan comença el sàbat. Oficialment, s'inicia amb la posta de sol de divendres però allà dalt, el sol es pon 15 vegades cada 24 hores; tants cops com alternatives tinc, per anar a tastar les tapes proposades en 21 locals durant el cap de setmana.

Però el meu desfici gastrolauredià no acaba aquí. Cada setmana haig d'escollir entre l'oferta de menús i plats del dia. Aquí no hi ha locals de disseny, gurus dels fogons, clients esnobs, ni plats d'enunciats llarguíssims i contingut escadusser. Hi ha el repte de la feina ben feta, plasmada sobre estovalles de paper, racions generoses i atenció afable. Aviat caldrà una app (les aplicacions per als smartphones) que recordi quin dia hi ha migas o arròs de muntanya a Ca l'Àngel, cocido gallec o pop al Verín, ànec amb mongetes al Principal, cuscús royal al Coto, la francesinha del Frankfurt Lòria, i que informi, també, si hi ha algun nouvingut al sempre salvador recurs dominical del pollastre a l'ast liderat pel Cent per Hora i el Maresme. Estar al dia del que es cou, ha esdevingut per a mi, una tasca tan feixuga com l'estudi del parentesc de la llengua etrusca amb l'albanesa.

Hi ha els restaurants consolidats com la Venècia, la Uruguaia, el Cantàbric a Taula, la Passa, l'Àngelo, la Caulla o el Fenoy, els que s'incorporen com l'hotel Barcelona amb el seu menú del Delta de l'Ebre i els inputs que arriben pel boca orella amb confidències sobre les racions generoses del Xènius, les habilitats dels argentins del Sant Telmo (antiga Guingueta) amb les carns, la relació preu-qualitat del bar del Centre o del Pa amb Xocolata o la incorporació, al restaurant Cota 1.600 de Naturlandia, del cuiner que va seduir una generació d'andorrans des dels fogons del Prat Gran d'Ordino. I és que la llista d'opcions per menjar bé seria tan llarga com la de morosos del Comú d'Encamp. Sort que en aquests temps de cultura vainilla, d'indigència intel·lectual i Dormidina, de cinema independent domesticat, de creadors i escriptors políticament correctes que busquen no molestar ningú i encaixar en el mercat, al preu que sigui, ens queden petites joies artesanals elaborades a les cuines com la brandada de gelatina de piquillo i foie o el mini caneló del perol amb bolets variats. A part de ser bons, creen addicció. Una de les lliçons que cal retenir de La broma infinita, la novel·la de David Foster Wallace, és l'omnipresència de l'addicció en les nostres vides. Tothom és addicte a alguna cosa. Fins i tot es podria dir que som multiaddictes. A les sèries de TV amb una ingestió de 50 capítols cada cap de setmana, a les pantalles del Candy Crush fins que els ulls se'ns tornen vermells i a les xorrades del Facebook com el Neknomination, amb joves capaços d'ingerir un còctel amb vodka, maionesa i salsa Nando o un beuratge amb llet, formatge i rom.

A mi només em cal la perspectiva de començar la Ruta de la Tapa amb una broqueta sorpresa per sortir de casa amb la mateixa marxa que les padrines de la Llar de Lòria al Carnaval Interparroquial; i que no falti una copeta de vi blanc. Tinc bula. De fet, el Vaticà és el lloc amb més consum de vi per càpita del món amb 74 litres per persona i any segons publica un estudi del Wine Institute de Califòrnia. A més de tastar les diverses tapes puc entrar en un sorteig amb molts premis.

L'estada a l'Estació Espacial Internacional no hi figura. Jo no tindria cap problema d'adaptació per motius religiosos com l'astronauta jueu i el començament del sàbat. La meva preocupació és que havia posat moltes expectatives en el nou Papa que, a més de jesuïta, semblava progressista i obert, i divendres passat el portaveu de la Santa Seu, Federico Lombardi, explicava a Mònica Terribas a Catalunya Ràdio que quedava en un segon pla el reconeixement del divorci o dels drets dels homosexuals. Ara, quan vaig sentir que la cúpula de l'Església havia fet molt més que pràcticament qualsevol altra institució del món, per prevenir la pederàstia i reconèixer el mal causat, em va entrar un desig irrefrenable d'anar a l'Estació Espacial Internacional a fer companyia a l'astronauta de Malàisia que és musulmà practicant i ha de resar en direcció a la Meca. El seu únic problema, al viure en una estació espacial que orbita la Terra, és saber on és la Meca. 



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT