Foto: EL PERIÒDIC

Amb regularitat parella a la de la floració dels ametllers així que arriba la Setmana Santa, en la secció de cartes al director dels diaris es publiquen missives de lectors que reclamen la supressió de les processons o acumulen adjectius en els quals es reflecteix el sectarisme amb què critiquen als que –creients o no- són partidaris de mantenir aquest tipus de tradicions.

Les processons, els seguicis que evoquen les estacions de la Passió soferta per Jesús de Natzaret són un clàssic de la Setmana Santa a Espanya i en gran part del món de tradició catòlica. Religió i cultura. La Història és el que va ser i encara que sempre hi va haver i hi ha qui intenta reescriure –o inventar–, el millor és conèixer-la i assumir-la.

El discurs crític dels que voldrien suprimir les manifestacions religioses en l'àmbit del que és públic sol fer gala de laïcisme. És veritat que la Constitució espanyola (Art 16.3) diu que cap confessió tindrà caràcter estatal, però també resa –assenyalant pel seu nom–, que els poders públics mantindran les consegüents relacions amb l'Església Catòlica i les altres confessions. Vol, doncs , dir que al marge d'atendre la trucada de tradicions amb molts segles a sobre, quan un ajuntament autoritza el pas d'una processó està complint amb el mandat constitucional .

Sevilla, Granada, Màlaga, Múrcia, Valladolid o Zamora –per no citar poblacions de menys cens de veïns com Calahorra, on surten en processó passos amb talles del segle XVI–, ofereixen aquests dies un espectacle digne de ser contemplat. Les processons del silenci esglaien. Les sagetes cantades al pas de les imatges, també. Un home lliure té en si mateix una dimensió espiritual capaç d'elevar per sobre de la seva naturalesa animal. Todorov distingeix l'espiritual del religiós i Baricco afirma que l'home porta en el seu si un horitzó espiritual que no es pot atribuir únicament i exclusivament a la seva fe religiosa.

Les processons de Setmana Santa, més enllà del significat religiós que les impulsa, tenen una dimensió cultural fora de tot dubte. Les imatges barroques, les multituds bigarrades, la música, les flors, els silencis, els capirots, el dol proclamat, és un món propi que mereix ser conservat. La tradició catòlica, el substrat cristià de la nostra cultura i visió del món està en la Història d'Espanya. Negar-ho seria cosa de necis. O sectaris. Les processons formen part d'aquest llegat. La gent que hi participen o les que van al seu pas no van obligades. Són ciutadans lliures d'un país lliure. Que segueixi, doncs, la tradició: endavant amb els fanals!

Per a més informació consulti l'edició en paper.