Fins on no arribarà el desencís respecte a Europa i que significa el procés de construcció de la unitat europea que fins els polítics, que habitualment viuen en una bombolla, s'han adonat. Les enquestes pronostiquen un índex d'abstenció molt elevat i si haguéssim de projectar l'última dada coneguda –el nombre d'inscrits per votar per correu–, la botifarra a les urnes podria rondar el 60%.

Si diumenge es confirma, seria la constatació del fracàs del discurs europeista i de les estratègies comunicatives seguides pels candidats durant la campanya electoral . Amb alguna excepció, han convertit el procés en una mena de primàries o de primera volta de les eleccions generals i les qüestions europees han passat a un segon pla. Sobretot els candidats del PP (Arias Cañete) i del PSOE (Elena Valenciano). La ficada de pota masclista de Cañete (amb petició tardana de disculpes) ha monopolitzat els missatges del seu principal adversari alimentant les rèpliques en semblants registres. Europa ha quedat fora de pla. Ha estat un error. Error perquè, assentada la democràcia a Espanya després de gairebé 40 anys de dictadura, el procés (incomplet) d'unitat europea, ha estat i així hauria de seguir sent l'aventura política més important del nostre temps.

Ho va ser durant els compassos inicials, després de l'adhesió. Els Fons de Cohesió van permetre modernitzar les infraestructures del país. Espanya té avui la millor i més moderna infraestructura d'autovies. Ningú dóna res a canvi de res i som –dit sigui en el sentit irònic del terme– colònia comercial de les indústries d'Alemanya i França. Però el salt, el progrés experimentat per Espanya en els últims 20 anys, ha estat espectacular. Fins i tot sota les restriccions de la crisi, el país està irreconeixible. En positiu. Cal dir-ho. I els polítics haurien d'encertar amb el discurs capaç de posar-lo en valor. No és així. Ni tan sols han estat capaços de fer pedagogia perquè el projecte (obert, incomplet) d'unitat europea no s'associï amb les penúries portades per les retallades, les polítiques d'austeritat i els dictats dels «homes de negre» comissionats per Brussel·les. És probable que part del desafecte que reflecteixen les enquestes –el que pot cristal·litzar diumenge en una abstenció molt elevada–, tingui, també, molt a veure amb aquest ressentiment provocat pels diktats de la senyora Merkel i els seus ventrílocs de Brussel·les. Però, tot i així, crec que s'ha perdut una ocasió magnífica per elevar el nivell del discurs per sobre del dia a dia de les misèries pàtries.

Per a més informació consulti l'edició en paper.