Només tres de cada deu espanyols saben que Herman Van Rompuy és el president del Consell Europeu, però tothom sap qui és Cristiano Ronaldo. És lògic. Els mitjans parlen cada dia de futbol. La Champions és un negoci que aixeca 900 milions d'euros –entrades, drets televisius, patrocinis comercials, venda de samarretes... Mentre que la política europea a penes ocupa espai fora de les seccions de política general dels diaris. Europa es veu lluny i el futbol a prop. I el que és proper motiva. Brussel·les i Estrasburg són lluny i només per a especialistes i lobbystes. La gent parla del que coneix i per parlar de futbol no cal fer un màster. Entendre com funcionen i per a què serveixen les institucions europees, demana més temps. I és molt més avorrit que opinar sobre el passotisme de Messi, la il· lusió de Casillas per aconseguir la desena o les arrels «filosòfiques» del «cholismo». En les legislatives del 2004 l'abstenció va ser del 24,3 %. En les europees del mateix any, va pujar fins al 55 %. Trenta punts més. S'estima que 500 milions de teleespectadors van seguir la final de la Champions. Tot en aquesta vida té una explicació. El futbol, com el circ, quan Roma era «caput mundi», és un espectacle concebut com a vàlvula d'escapament. Res no ha canviat. La filosofia de fons és la mateixa: tenir contenta i entretinguda a la gent amb una cosa que compensi les mancances i tensions de la política. Mentre estigui pendent del futbol, la gent renúncia a sancionar els polítics. Tot està estudiat i res no passa per casualitat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.