El Padrí diva, “xiscanyes” que encara avui en algun àpat de festa o els Diumenges es converteix en centre de debat de que voliva dir, o si era una forma elegant d’enviar uns i altres a fer punyetes. El Pare, a la seva quan li preguntaven que li viniva de gust per a dinar solia respondre “Carcallets”, la meva filla cada cop que m’ho sent dir em renya. Es la riquesa d’un vocabulari d’estar per casa, i que com Josep, Joan i Ases n’hi ha a totes les cases, i a qualsevol racó que es preui de la seva parla i la seva Cultura. “Nen ves a casa les Senyoretes que et donaran una panera amb roba per a cosir”. Ho havia escoltat cada estiu de jovenet a casa la germana de la Padrina, mentre veia com el seu fill, que de nen ja no en tiniva res, sense rondinar deixava el seu llibre i sortia per la porta de dalt de la casa, la que donava al carrer petit, i no tornava fins tard amb aquella panera de puntes, blondes i camises de dormir per a cosir. Avui quaranta anys més tard quan passo a l’estiu per davant la casa de les Senyoretes, tancada i bruta, plena d’humitat a la paret que en altres moments havia estat blanca, veig les portes i les finestres que en lloc d’aquelles cortines de punta ara son maons que fa molts anys algú va posar per a que no entressin la canalla a jugar en les runes d’aquella casa senyorial d’estiu, em recorda el dia que el fill de la Padrina va perdre la vida en aquella casa, per raons amb un viatjant Francès i qui ballava amb una Senyoreta; una ampolla de xampany li va tallar el coll, i el viatjant va resultar ésser un Oficial de l’exercit al que acompanyaven el seu xofer i el seu escorta des de Cervera, cada Divendres a visitar les Senyoretes. Va estar la fi d’aquella casa, avui encara resta en peus, be les poques parets i el teulat que resisteixen, i potser alguna calaixera o armari on es conserva sota la pols dels anys, una camisa de dormir amb una punta de coixí de la vídua del Sastre del poble, un tocador amb una palangana de porcellana blanca, i un mirall on es pentinaven les Senyoretes abans de baixar a la sala a ballar amb els patrons de les barques, el botiguer i l’alcalde, el fill del sastre i el caporal de la Guardia Civil. Sense cap diferència i amb el respecte per uns i pels altres, i en especial el respecte per les Senyoretes, fins el dia del dissortat incident. Es va perdre aquell compromís entre Cavallers i Senyoretes, aquell “savoir faire” en que tots eren iguals i tots respectaven les formes i les persones, el moment i el lloc. Em pregunto si en lloc d’una Senyoreta, Maria Magadalena hagués estat un Senyor Joan o Josep, no oblidem que com Ases ni han a totes les cases, crec que avui no en quedaríem cap damunt aquesta terra, cosa que per altra banda li faria un bon favor a aquesta terra, i en especial als milions d’espècies animals i vegetals que anem destruint dia rera dia. Del que no en tinc cap dubte, es que en una notícia de qualsevol mitjà de Mon, sortiria quelcom com que “ahir varen detenir  el Senyor Joan per haver-se negat a satisfer els desitjos carnals de la Senyoreta...” o en primera pàgina i finançant la previsió del temps quelcom com “S’ofereix Senyor per a satisfacció de Senyoretes. Bon tracte i qualitat de servei” Vivim un moment dolç a la nostra Societat, ho vaig escriure fa uns mesos, i crec que en no gaires anys, molts Països es miraran el creixement i la evolució del Principat en aquesta dècada, no en tinc cap dubte. Seria un bon moment per a legislar, regular i fiscalitzar que la Senyoreta Marta pugui exercir la seva professió amb garanties socials, cobertura sanitària i reconeixement, i que la seva tieta que es fa càrrec dels seus dos fills petits pugui anar a comprar a l’herbolari les herbes que li calen pel dolor de la metàstasi  d’ossos que pateix, al igual que tots comprem i paguem les nostres taxes per una ampolla de vi, un ansiolític o una visita al psicòleg, i que un comerciant que avui veu com el seu negoci no rutlla, pugui obrir una nova empresa, on es trobaran el Dissabte uns i altres, sense que calgui que ningú sigui detingut, abusat o senyalat amb el dit.