Quan coneixes algú i els dius que ets del Pirineu, en el meu cas de la Seu, és freqüent trobar-te amb respostes del tipus: «Uix, deus estar ben acostumada al fred», o bé «deus saber esquiar molt bé» i, com no, el mític «et deus fer un bon fart de pujar muntanyes». Doncs no, res de tot això!
 

No m’agrada el fred, l’odio, ho passo fatal quan tinc fred i en tinc gairebé sempre. Sóc possiblement la persona més fredolica que podeu conèixer. Per primera vegada a la vida aquest estiu vaig obrir durant uns dies la finestra de l’habitació en les nits més caloroses. No em molesta gens la calor, de fet és que em costa tenir-ne. Sí, sóc del Pirineu i no m’agrada gens el fred.
 

Parlem d’esquiar, doncs tampoc, ni en sé, ni m’agrada, suposo que va lligat. I per què no m’agrada? Doncs possiblement entre altres coses perquè sovint hi fa fred.  M’agrada la neu, m’encanta veure com neva, trepitjar la neu i escoltar el crec-crec, sortir a jugar-hi, però una estona, no per lliscar-hi damunt. Ho he provat en diverses ocasions, però suposo que com tampoc sóc gaire amant del risc i la velocitat, ni gaire hàbil en els esports, doncs no m’acaba de motivar, i si a sobre tinc fred, doncs la desmotivació és total!
 

I finalment, allò de pujar muntanyes. A veure, per què creuen que m’he de fer un bon fart de pujar-ne? Que es pensen que som com la Heidi i el Marco de l’època, o bé el Kilian Jornet més actual vivint a gran alçada i havent de fer llargues caminades per accedir als serveis bàsics? Doncs no, visc en un poble on tinc la majoria de recursos essencials com tenen totes les capitals de comarca, no em cal pujar i baixar muntanyes ni conèixer-me tots els cims del voltant del meu entorn. M’agrada viure entre muntanyes, però ni les pujo, ni les baixo tot sovint. 
 

I sí, tot i que no m’agradi el fred, ni esquiar, ni pujar muntanyes, sóc una gran enamorada del meu territori i em sento orgullosament pirinenca. M’estimo el Pirineu, és el lloc on m’hi sento bé però no, no responc a les etiquetes que solen aplicar-nos des de fora als pirinencs. O és que algú se li ocorreria dir a una persona de Barcelona quelcom de l’estil: «Uix, de Barcelona, et deu encantar la contaminació, els embussos i les sirenes de les ambulàncies, oi?».