Tinc cada cop més la sensació de què estem enfront d’una societat adormida, apàtica, sense empatia i indiferent. No tothom per sort, però sí una part important dels ciutadans. De fet, poden ser aquells que no van a votar en les eleccions perquè no volen, o no poden, com també ho són aquells que no busquen assabentar-se de res del que passa en el seu país.

Ho entenc, anem tots desbordats per la feina, els fills i les nostres rutines i problemes.

La societat actual no és un oasi de tranquil·litat, les feines són cada cop més exigents, hi passem més hores i en alguns àmbits, a més, molts treballs són ingrats en relació a la implicació que s’hi ha posat i el rendiment obtingut (reconeixement laboral i salarial).

Tampoc és fàcil per alguns empresaris que han de fer malabarismes amb una crisi que fa estralls darrerament i que cada dia estan sotmesos a més normatives i exigències.

Entenc perfectament un cert menfotisme informatiu i d’implicació però sap greu veure la indiferència de la gran majoria enfront de qui avui dia li toca rebre.

Penso que cada dia la nostra societat és més individualista; amb aquella idea de «mentre a mi em vagi bé, als altres ja s’ho faran». Probablement, sigui més fàcil mirar cap a un altre costat i continuar amb el nostre tarannà habitual.

Les darreres modificacions a la llei de la CASS o la nova llei de serveis sociosanitaris van passar com ‘une lettre a la poste’.

Al Partit Socialdemòcrata vam fer diverses accions, a més de denunciar-ho en seu parlamentària, perquè la ciutadania s’assabentés del que estava a punt de caure perquè teníem clar que moltes persones patirien dels canvis. Lamento que malauradament pocs recels va aixecar tot plegat.

No em podia creure que un tema així no pogués interessar la nostra gent, però així va ser.

De fet, fa la impressió que en línies generals, estem més pendents dels altres, del que guanyen, de si treballen més o menys que nosaltres (sobretot si ens sembla que treballen menys i guanyen més), de si tenen més avantatges que els que podem tenir nosaltres, i això quan el que ens hauria de preocupar hauria de ser la cerca de la felicitat amb el que cadascú tenim, canviar el què no ens agrada i lluitar per una societat equilibrada en la qual tothom pugui tenir una vida digna.

Perquè, desafortunadament, de gent que pateix n’hi ha i algun dia potser ens tocarà a nosaltres o en un entorn proper i llavors ens farà mal que a tothom li sigui indiferent el nostre patiment.

M’agradaria poder arribar a interessar la gent pels temes que els afecten. No demano dedicació plena però sí un mínim d’interès i una mica de massa crítica per poder ajudar a avançar o a fer rectificar accions: les d’un governant que té la temptació de fer un mal ús del sistema o que simplement s’estigui equivocant sense mala intenció al darrere. Això ens enriquiria a tots!

Iniciatives educatives com la del Consell dels Joves van en aquesta línia, la de fer veure als joves que està en les mans de tots treballar per un país millor (pels estudiants ara a petita escala però ben aviat de manera real).

Estic convençuda que caldria reforçar l’educació en el sentit de forjar noves generacions de joves crítics, valents, emprenedors i solidaris. En tot cas, això és el què a mi m’agradaria i crec que ens beneficiaria a tots!