Moltes vegades et demanes com es poden arribar a degradar tant les situacions sense que ningú ho hagi vist abans, sense que ningú ho hagi parat. Estic pensant en el SAAS, sí!

D’indicis n’hi ha i n’hi ha hagut: moviments de personal constants, queixes reiterades, malestar latent, enveges, assetjament laboral ...

Més enllà de la mala gestió dels recursos públics, que és intolerable, això té conseqüències quant a qualitat d’atenció al pacient. I la sort que tenim és que hi ha al SAAS molta gent seriosa i professional que estima la seva feina i això en tots els àmbits: assistencials, administratius...

Comença tot amb una mala pràctica, que pot haver passat per error. Aquesta ha ocorregut i ningú s’ha immutat, no ha passat res. El responsable s’adona que té via lliure, que a dalt ningú el controla. A poc a poc la bola es va fent grossa, passa el temps i tampoc passa res i les accions no es corregeixen i queden impunes. I a poc a poc, es desvirtua el sistema.

Sovint són persones hàbils que saben a qui han de convèncer, a qui han de caure bé i també ajuda, pel que sembla, tenir bons amics en llocs estratègics de poder. 

Però arriba un moment en què alguns errors ja no es poden acceptar com a tals i  deixen entreveure que el mal comès pot ser molt més greu.

Costa creure que aquestes coses puguin passar al nostre país, en les nostres institucions públiques sotmeses a sistemes de control i més en època de crisi i de retallades.

Tanmateix els informes del Tribunal de Comptes i de la Intervenció General no enganyen i aquestes males pràctiques han sigut una constant, almenys segons les fiscalitzacions dels anys 2013 i 2014.

El passat mes de juny, en el darrer debat d’orientació política els socialdemòcrates vam presentar una proposta de resolució en la qual demanàvem l’aplicació rigorosa i sense excepcions de les lleis votades al Consell General. Volíem una ‘política de tolerància zero’, exigint el cessament de maneres de fer amb les quals les mateixes institucions públiques eren els pitjors exemples de males praxis. Recalcàvem llavors que no es poden demanar esforços a la ciutadania de manera legítima sense demostrar prèviament una gestió irreprotxable de les institucions i dels recursos públics.

Els consellers demòcrates ens van rebutjar la proposta dient-nos que demanar això era inútil perquè era una evidència que les institucions havien de respectar les lleis. I en això certament tenien raó.

Malauradament, i no ens n’alegrem, però ha quedat provat que pel SAAS, la llei general de les finances públiques, la llei de la contractació pública, la llei del pressupost i altres normes, existeixen, però de manera més virtual que real. Les irregularitats han sigut una constant, amb el vistiplau més o menys directe dels màxims responsables de sanitat, finances i del mateix Cap de Govern.

La intervenció general no els hi trametia la informació? Si ho feia, no se la llegien? No els semblaven greus les més que reiterades irregularitats? Per què fins ara no han mogut fitxa?

Les interpretacions poden ser múltiples però ja hem vist de manera clara, pública i notòria que DA no se sent massa concernida per les disposicions de les lleis. Pensen potser que dos mandats de majoria absoluta els donen tots els drets.

Mentrestant, els ciutadans anem treballant, seguint les normes, respectant terminis i pagant els nostres impostos. Sabem que és la nostra obligació. 

Sota les ordres dels Demòcrates a nosaltres no se’ns en deixarà passar ni una! 

*Consellera general socialdemòcrata