Avui en lloc de fer una anàlisi política en clau andorrana, la faré parlant dels Estats Units. O millor dit, de la notícia que ha fet trontollar mig món i, si no, com a mínim que ha despertat un no-sé-què dins nostre que ens ha portat a debatre un mateix tema en totes les nostres converses.

El terratrèmol Trump ha sacsejat tots els mitjans de comunicació i ha esdevingut el paradigma de la visió democràtica.

Per a mi, que sóc amant de l’anàlisi política i del màrqueting, a parts iguals, la campanya electoral als Estats Units i el resultat de les eleccions, amb la victòria de Trump, ha estat un delit/un goig.

Per si mateixes les campanyes electorals del país del somni americà fan pujar l’adrenalina de més d’un. Però aquesta ha estat la campanya de l’exasperació, de la mutilació democràtica i de l’esfondrament dels valors de la societat del segle XXI –o com a mínim dels que hauríem de tenir.

Però, abans de continuar, vull deixar molt clar que ni estic a favor de les polítiques de Trump, ni dels seus ideals i encara menys de la seva persona. Però he de reconèixer que s’ha convertit en un influencer i és en el seu comportament, accions i paraules que hi trobem la definició exacta de la paraula.

Trump ha esdevingut el 45è president dels Estats Units de forma totalment democràtica –encara que és cert que no ha guanyat el vot popular. Ha guanyat unes primàries còmodament i unes eleccions, i ha conquerit les xarxes socials. És un ídol per a tot aquell que es vulgui dedicar al màrqueting.

Ara bé, el futur inquilí de la Casa Blanca serà ell, com ho hauria pogut ser qualsevol altre –deixant de banda la seva fortuna, ben és clar–, ja que no és Donald Trump qui ha arribat al poder, sinó la part més fosca de la nostra societat, aquella que tots volem amagar i que volem creure que no existeix.

Perquè no ens enganyem, el que ha passat al país del govern del poble, pel poble i per al poble, hauria pogut passar en qualsevol país, si no, mireu al vostre voltant amb països com França o Espanya, on si es presenta la Belén Esteban encara són capaços de votar-la.
Estem en un entorn on la necessitat de quedar bé, de ser bones persones, de no dir paraules que no toquen, ni el que pensem, fa que anem acumulant i construïm una fortalesa que en el moment que esclati pot ser devastadora.

Democràticament parlant, pot dur-nos a votar irracionalment, votar la primera veu populista que aparegui, el partit que estigui en contra de tot i a favor de res.

Som racistes, masclistes i homòfobs simplement perquè no acceptem aquell que sigui diferent o pensi diferent de nosaltres, i fins que no siguem capaços d’entendre-ho i acceptar que interiorment tots tenim aquests defectes i necessitem solucionar-los, serem incapaços d’avançar prenent decisions racionals.

El que ha passat als Estats Units és un avís del que està passant al nostre entorn, d’un retrocés al passat. I, si no volem que passi a casa nostra, hem de ser capaços de saber cap a on volem anar i quin futur desitgem.

Per acabar, jo no sóc ningú per dir què està bé i què malament, cadascú pot opinar, però el que sí demano és que quan algú entra en política no ho faci jugant amb els defectes de les persones, sinó amb les seves virtuts.