Em sento important. Sóc algú. Estic deixant una empremta perdurable en el poble. Cada matí el Ramon em diu si em posa el de sempre, és a dir: un tallat curt de cafè.  Demanar «el de sempre» et revesteix d’una certa perpetuïtat existencial. Sóc funcionari i abans que m’escridassin, em qualifiquin de galtes, de poca-solta i de barrut, i promoguin un boicot com els de Mercadona, Zara, Nestlé, el cava català, Sol Daurella (la presidenta de Coca-Cola European Partner), i el torero Fran Rivera amb la pel·lícula La reina de España, aclareixo que disposo d’un quart d’hora reglamentari, legal i constitucional i que aquell cafè, fort i intens, m’agrada més que a una choni el capó d’un Opel Astra. Per això hi vaig i perquè és un local d’aquests de tota la vida.

Res a veure amb aquests bars moderns de pissarres, cartells vintage amb lletres majúscules escrites amb guixos de colors, parets de totxo vist, llum tènue, tocs japonesos, lavabos unificats i gin tònics amb hibiscus, baies i fruites del bosc.

En aquest, la màquina de tabac pot escopir d’un moment a l’altre un paquet de Celtas o d’Ideales, el parquet s’ha convertit en flotant amb el desgast, aquella ampolla de brandi s’ha transformat en gran reserva a còpia d’estar molts anys en una prestatgeria i una paret està tapissada amb pòsters de plantilles del FC Barcelona, cosa que permet seguir l’evolució de la samarreta amb el disseny Kappa, el Meyba o el Nike.

Tot plegat és d’una bellesa hipnòtica com la de la bossa empesa pel vent a American Beauty. És un bar de poble, el clàssic establiment del qual molta gent que va d’entesa se n’omple la boca i que en canvi, no ha trepitjat mai, per ser de disseny i per haver-hi clients, d’aparença decadent i conversa volàtil, que beuen vi, conyac o whisky de bon matí. Té el seu encant, les lectures i les pel·lícules que se’n fa cadascú.

Així, cada cop que veig un client bevent a galet una ampolla de cervesa, penso que és un inspector de la policia secreta divorciat que acaba d’analitzar una silueta de cadàver sota la pluja i que s’ha barallat amb el batlle de guàrdia, el periodista xafarder i amb un altre policia per un problema de competències tot i que, el més excitant que hagi fet durant el dia aquell home de la barra, hagi estat enviar per WhatsApp un missatge amb l’emoticona de la flamenca o llegir la classificació d’una categoria remota del futbol territorial de la Rioja o de Navarra al Marca.

Tothom beu la mateixa marca de cervesa, que és omnipresent. Te la porten quan fas un menú de l’Andorra a Taula amb l’excusa del maridatge, quan vas a la segona edició del Tapa’t de Girona, la prenen els protagonistes de la sèrie La Riera i d’altres programes de TV3 i, fins i tot, patrocina uns premis del futbol català que tenien Piqué, Shakira i els seus fills a primera fila durant l’acte de lliurament.

Paradoxes de la vida, perquè aquest local, ara de cervesa unificada i monotemàtica, havia estat fa anys, una cerveseria amb ampolles procedents de diversos països. Ja hi anava aleshores. Tots tenim o hem tingut el nostre bar de referència, de capçalera, el nostre Central Perk de Nova York com els protagonistes de la sèrie Friends amb Jennifer Aniston inclosa. Com a client habitual m’he guanyat el dret de deixar-hi un sobre, un paquet, les claus perquè ho reculli algú altre, a pagar l’endemà si no disposo dels dos, tres o quatre euros que «sempre tenen la culpa» –en paraules del propietari– o a disposar, ara a l’hivern, de la taula més propera del radiador i de la llet «especial hostaleria».

 Allà tot s’executa amb la mateixa naturalitat que portar per casa els mitjons per fora del pijama. A vegades, fins i tot, faig mitja pensió perquè també hi dino. És, sens dubte, el meu Central Perk. De fet, segons un estudi difós el passat mes de gener, de la prestigiosa universitat d’Oxford, una quarta part de la població del Regne Unit en té un i es mostra més sociable i més propera a la seva comunitat d’amics.  El treball ha estat encarregat per una associació (Camra) que lluita pels drets dels bars petits i dels seus clients des de l’any 1971.

Entre les conclusions destaca que després de demanar la primera copa, milloren les habilitats socials de les persones tot i que potser no cal haver-se llicenciat a Oxford per saber-ho. També assegura que mantenir converses amb un grup d’amics és més senzill si es reuneixen en un local petit en comptes d’aquests monstres franquiciats que la Camra persegueix com si fos Van Helsing amb el sr. Hyde i el comte Dràcula.

Així que malgrat les recomanacions que puguin fer les autoritats sanitàries, tenir un bar de capçalera, com un metge o un centre d’atenció primària, és bo per a la salut. I més si el propietari t’obsequia amb un seguit de frases lapidàries com afirmar que és el que més treballa del poble després del mossèn o que el servei és molt eficaç perquè «hi ha dues coses ràpides: el Bus Exprés i jo». Els plats li surten brodats i hi poden cantar els àngels.

Això sí: «Torni quan vulgui que serà benvingut».

Periodista