Em plau posar en el seu coneixement BARCELONA vol dir GRAN DRASSANA. Veuran, tot i que Barcelona fora anomenada amb diferents denominacions, la veritat és que la seva qüestió nominativa poguéssim advertir-la en una inusitada coherència en el sentit etimològic i en la seva vessant semàntica. Ho explicaré millor, i per a això farem una regressió a la seva raó nominativa des del primer origen conegut fins avui.
 
Mirin, si deixem a banda l'actual denominació i anem cap enrere en el temps se'ns ha dit que el seu nom va ser Barcino. No obstant no era aquest lloc cèlebre internacionalment que és avui, ja que era un lloc militar sense major glòria, tret per allò que sempre va ser i mai va deixar de ser a ulls de tothom: Un enclavament extremadament privilegiat per a l'entrada i sortida d'embarcacions. I just aquesta és la clau i la raó fonamental per comprendre per quin motiu es va dir com se va anomenar i no en canvi les diferents versions que s'han donat que tenen origen en llegendes d’una fundació de Barcelona confosa. I els explicaré per què: una d'aquestes llegendes fa esment a una fundació romana atribuïda a Hèrcules però sabem que el personatge és una rèplica recurrent de la figura hel·lena de l'heroi Hèracles. En aquesta versió es relata que Hèrcules i després del seu quart treball es va unir als argonautes liderats per en Jàson. A causa d'una tempesta la nau "novena" s'extravia i naufraga enfront de les roques d'un turó, suposadament Montjuïc i tant els va atreure que van fundar la ciutat amb el nom de «Barca Nona» però sabem que és una adaptació del mite del velló d'or que es trobava a la llunyana Colquidia. Per tant, aquesta no va ser la fundació autèntica, encara  admetem que és una història molt seductora. Vegem, de què tracta la segona llegenda més coneguda sobre la fundació de la ciutat de Barcelona i que està en el supòsit que dóna credibilitat a l'origen cartaginès de la ciutat i atorgat per Amílcar Barca amb el nom «Barca Nova» i en una clara vinculació al seu il·lustre llinatge. Aquests orígens, el romà i el cartaginès s'han basat en conjectures sense cap base arqueològica ni històrica.
 
Però ara anem als fets i que en la meva modesta opinió aclariran la qüestió nominativa del nom. Fixeu-vos bé si us plau; doncs a Barcelona just a la muntanya de Montjuïc es van trobar monedes dels laietans amb una inscripció que transcrita diu "Barkeno". Veuran, val a dir que tot i que anomenem ibers també als pobladors meridionals de la península, en realitat ells no ho eren pas, els genuïns ibers van poblar el sistema ibèric no pas les nostres terres però se'ls va dir a tots igual amb nomgenèric per contigüitat. De tota manera, els ibèricslaietans eren culturalment i per la seva religió hel·lens. Però mirin; saben el significat en antic grec de βαρκες "barques"? doncs «vaixells». I βαρκα "barca"? doncs «barca». Sí, exacte. Tan senzill i cristal·lí com això. El seu nom original és «Barkeno» i donat pels anomenats laietans i es tracta d'un acrònim que és la sintaxi comuna ibèrica. Fixin-se que en Βαρ·κενο, la partícula (-keno) significa el verb «Fer». Així que és molt senzill: Barcelona té la seva etimologia en la de Βαρκηνο «Barkeno», es a dir FER VAIXELLS. Més tard va passar a l'anomenada Barcino romana com sabem però sols es tracta d’una mera traslació del antic nom en grec. Així «Bar(ci)no» és una traducció llatina de «Bar(ke)no» i és que durant la romanització la lletra "k" es va substituir per la lletra "c". Però hi ha una cosa més i és quelcom important, perquè hi ha una alteració en el nom i en l'actualitat diem a la ciutat amb el nom de Barcelona i això a més té a veure amb un nou concepte afegit: «grossa».
 
Veuran, és suposadament durant l'època visigòtica quan la ciutat pren nom Barcelona, però els donaré una dada substancial, diguem-ne una inaudita sorpresa. Mirin, si anem i descomponem el nom ens trobem que es nodreix d'una expressió donada pels nostres avantpassats ibèrics i que ha estat des de fa milers d'anys preexistent al nostre lèxic. Es tracta de la enclítica (-ona) una partícula comuna per als ibèrics d'ús augmentatiu i que llengües actuals com la catalana l'han subsumit en una derivació apreciativa per definir un grau major o més gran dels seus noms i mots. Bé, estem davant la clau semàntica que explica el nom Barcelona, a la fi resultat d’una drassana nova i més grossa per a una ciutat que es transforma i es constitueix en cap dels gots a Catalunya i on sovint oblidem que el primer rei visigot Ataülf  funda el seu regne a la península i per això des d’aleshores fins avui la fem declinar amb singular femení. Per tant, la veu femenina ara de «Barkeno • ona» és l'original gaire bé i des d'un bon principi i mai va deixar de dir-se així, excepte per l'accent fonològic dels seus habitants. Discutim potser / k /, / c /, / s /. Però permeteu-me que us digui que en el meu cas i que sóc nascut al lloc, faig un accent urbà trencat i dialectal barceloní i vulguis que no, la vocalitzo com / BARÇAL • ONA /. Tot i que molt em plau posar en el seu coneixement que el nom BARCELONA en tinc la plena convicció que vol dir GRAN DRASSANA.