La capseta del restaurant
Aquests dies he negociat acords amb la parella per repartir-nos les festes amb la família que deixa en ridícul el repartiment dels territoris d’Àfrica al segle XIX, però també he sabut que em puc emportar del restaurant, el menjar que no he consumit, en una capseta. A França ja ho fan des de fa gairebé un any després que l’Assemblea Nacional aprovés el 3 de febrer del 2016 una llei contra el malbaratament alimentari. De fet, els restaurants d’aquell país que serveixin més de 150 àpats per dia estan obligats a proposar als seus clients que s’enduguin una carmanyola que s’ha batejat segons la proposta del Ministeri d’Agricultura com a «gourmet bag» i que porta la inscripció: «és tan bo que m’ho acabo a casa».
És la versió moderna del «doggie o doggy bag», l’equivalent al tàper que ens donaven les nostres mares o en el qual hi portem, de vegades, aliments a la feina. L’invent va néixer al Dan Stampler Steak Join, un restaurant del Greenwich Village de Nova York als anys quaranta, en plena Segona Guerra Mundial. L’amo del local va crear una bossa de paper amb dibuixos de gossos per dissimular i fer creure que les restes anaven destinades als animals de companyia. És lògic que això comencés als Estats Units perquè les racions que et serveixen acostumen a ser colossals o XXL. Precisament, a París, els que més s’acostumen a emportar el que queda al plat són els turistes nord-americans.
Als francesos encara els costa, malgrat que la seva capital estigui cada cop més colonitzada per cafeteries d’estil novaiorquès que serveixen magdalenes sense gluten, mentre el «cafè crème» deriva cap un «latte amb llet de soja». En general, als restaurants de les grans ciutats de França, les porcions són més raonables que no pas als Estats Units. No hem d’oblidar que van ser els inventors de l’anomenada «nouvelle cuisine» basada en plats minimalistes a preus i enunciats maximalistes. Els grans cuiners francesos es justifiquen dient que es considera poc sofisticat que hi hagi massa menjar en el plat. A més, a molts clients els horroritza emportar-se restes de menjar per sortir a prendre gin-tònics. Poc a poc, però, el «gourmet bag» va fent camí. L’empresa TakeAway, creada per tres estudiants de comerç de Lió, ha vist com la demanda dels seus productes s’ha multiplicat per deu els darrers mesos. Aviat els exportaran a l’estat espanyol, al Regne Unit, a Alemanya i a Itàlia.
Sóc totalment partidari d’emportar-me el menjar que es queda al plat i que aniria ràpidament a les escombraries perquè no en tinc ni idea de cuinar, perquè estic contribuint a reduir les deixalles i la despesa energètica que aquestes generen, perquè amb l’edat em vaig tornant més pràctic, tinc menys vergonya i augmenta la meva consciència mediambiental. I també cal dir que alguns menjars encara són més bons el dia després.
Amb tot, la pràctica de la bosseta amb les restes no és recomanable en una primera cita o si després de sopar, un se’n va de copes deixant al seu pas una olor de peix o de salsa. Perquè el menjar ha d’anar del restaurant a la nevera i hi ha plats de tanta qualitat i tan ben elaborats que es mereixen conèixer món. A més cal aprofitar que tenim unes bosses de disseny, fetes de paper i d’altres materials, de diferents mides i fins i tot per endur-se el vi, amb un disseny ergonòmic. El gran objectiu final és evitar el malbaratament alimentari.
A Catalunya hi ha un projecte de Llei que s’està debatent al Parlament sobre l’aprofitament de l’excedent alimentari. A Andorra, el mes de maig passat es va presentar a la comissió de coordinació i desenvolupament del Pla Nacional de Residus una proposta per reduir el malbaratament d’aliments. Les accions, que es treballen conjuntament amb els comuns i les entitats socials, es duran a terme en tres àmbits: els restaurants, els menjadors escolars i els centres comercials. També es treballarà per fomentar la compra a granel i reduir els embalatges, a més de cinc programes que inclouen accions per fomentar la reutilització i el reciclatge.
Tot i que emportar-se el menjar que no has consumit d’un restaurant és una bona mesura, no se n’han de descartar altres com per exemple, que el client triï la mida de cada plat (S, M o XL) depenent de la gana o de les ganes de tastar. És una murga per a la cuina i sé que ho proposen des de fa un parell o tres anys en el restaurant Semproniana a l’Eixample de Barcelona. Tenen tres plats de mides diferents (i a preus diferents òbviament) com si fossin a la casa dels Tres Ossets.
Hem d’assumir com un fet normal les mesures contra el malbaratament alimentari per més que, la primera vegada, ens pugui fer vergonya emportar-nos el menjar que no hem consumit al restaurant tot i que el cuiner vegi com una part de la seva sublim creació acaba dins d’una caixa de cartró o de plàstic. La nostra butxaca, l’estómac i el planeta ho agrairan.
És la versió moderna del «doggie o doggy bag», l’equivalent al tàper que ens donaven les nostres mares o en el qual hi portem, de vegades, aliments a la feina. L’invent va néixer al Dan Stampler Steak Join, un restaurant del Greenwich Village de Nova York als anys quaranta, en plena Segona Guerra Mundial. L’amo del local va crear una bossa de paper amb dibuixos de gossos per dissimular i fer creure que les restes anaven destinades als animals de companyia. És lògic que això comencés als Estats Units perquè les racions que et serveixen acostumen a ser colossals o XXL. Precisament, a París, els que més s’acostumen a emportar el que queda al plat són els turistes nord-americans.
Als francesos encara els costa, malgrat que la seva capital estigui cada cop més colonitzada per cafeteries d’estil novaiorquès que serveixen magdalenes sense gluten, mentre el «cafè crème» deriva cap un «latte amb llet de soja». En general, als restaurants de les grans ciutats de França, les porcions són més raonables que no pas als Estats Units. No hem d’oblidar que van ser els inventors de l’anomenada «nouvelle cuisine» basada en plats minimalistes a preus i enunciats maximalistes. Els grans cuiners francesos es justifiquen dient que es considera poc sofisticat que hi hagi massa menjar en el plat. A més, a molts clients els horroritza emportar-se restes de menjar per sortir a prendre gin-tònics. Poc a poc, però, el «gourmet bag» va fent camí. L’empresa TakeAway, creada per tres estudiants de comerç de Lió, ha vist com la demanda dels seus productes s’ha multiplicat per deu els darrers mesos. Aviat els exportaran a l’estat espanyol, al Regne Unit, a Alemanya i a Itàlia.
Sóc totalment partidari d’emportar-me el menjar que es queda al plat i que aniria ràpidament a les escombraries perquè no en tinc ni idea de cuinar, perquè estic contribuint a reduir les deixalles i la despesa energètica que aquestes generen, perquè amb l’edat em vaig tornant més pràctic, tinc menys vergonya i augmenta la meva consciència mediambiental. I també cal dir que alguns menjars encara són més bons el dia després.
Amb tot, la pràctica de la bosseta amb les restes no és recomanable en una primera cita o si després de sopar, un se’n va de copes deixant al seu pas una olor de peix o de salsa. Perquè el menjar ha d’anar del restaurant a la nevera i hi ha plats de tanta qualitat i tan ben elaborats que es mereixen conèixer món. A més cal aprofitar que tenim unes bosses de disseny, fetes de paper i d’altres materials, de diferents mides i fins i tot per endur-se el vi, amb un disseny ergonòmic. El gran objectiu final és evitar el malbaratament alimentari.
A Catalunya hi ha un projecte de Llei que s’està debatent al Parlament sobre l’aprofitament de l’excedent alimentari. A Andorra, el mes de maig passat es va presentar a la comissió de coordinació i desenvolupament del Pla Nacional de Residus una proposta per reduir el malbaratament d’aliments. Les accions, que es treballen conjuntament amb els comuns i les entitats socials, es duran a terme en tres àmbits: els restaurants, els menjadors escolars i els centres comercials. També es treballarà per fomentar la compra a granel i reduir els embalatges, a més de cinc programes que inclouen accions per fomentar la reutilització i el reciclatge.
Tot i que emportar-se el menjar que no has consumit d’un restaurant és una bona mesura, no se n’han de descartar altres com per exemple, que el client triï la mida de cada plat (S, M o XL) depenent de la gana o de les ganes de tastar. És una murga per a la cuina i sé que ho proposen des de fa un parell o tres anys en el restaurant Semproniana a l’Eixample de Barcelona. Tenen tres plats de mides diferents (i a preus diferents òbviament) com si fossin a la casa dels Tres Ossets.
Hem d’assumir com un fet normal les mesures contra el malbaratament alimentari per més que, la primera vegada, ens pugui fer vergonya emportar-nos el menjar que no hem consumit al restaurant tot i que el cuiner vegi com una part de la seva sublim creació acaba dins d’una caixa de cartró o de plàstic. La nostra butxaca, l’estómac i el planeta ho agrairan.