Una societat sense cultura del debat és una societat tancada i sense expectatives de creixement social. Una societat poc democràtica i involutiva que només pot caure en els prejudicis i els tòpics.
Aquesta concepció és, possiblement, la que em fa més por en una democràcia. Perquè de forma indirecta denota una lluita de poders que deixa fora tota aquella opinió que pugui matisar els blancs o els negres.
Quan parlo de la cultura del debat, em refereixo especialment a fomentar-la des de la base i a les edats més joves: si de ben petit treballes aquesta cultura, incorpores una visió critica, analítica i argumental, confecciones una opinió pròpia, i únicament teva, que et permetrà tenir una visió clara i sense filtres.
Si faig aquesta reflexió és després d’haver realitzat un taller sobre drets humans en el qual, amb diverses persones de molts àmbits i amb criteris diferents però amb un objectiu comú, hem percebut que, encara que sigui de forma matisada, alguns drets humans es continuen vulnerant a Andorra, sovint, sense tenir-ne consciència i sense voluntat de fer mal.
Només treballant des de l’arrel, amb joves de diferents condicions i orígens, podrem impulsar una societat més igualitària i moderna.
Un dels canals per arribar a aquest objectiu és, sense cap dubte, el debat i l’anàlisi. I ja no parlo només del debat constructiu en l’àmbit de les institucions i dels partits, sinó a escala de tota la ciutadania: no podem parlar de ciutadania democràtica si aquesta no té la capacitat d’escollir per ella mateixa i prendre decisions sense la influència dels mitjans o de persones alienes.
Segurament, alguns pensareu que exagero i que tots prenem decisions seguint el nostre criteri personal. Però la meva pregunta és: n’esteu segurs?
Quants de vosaltres, després d’haver llegit una notícia s’ha parat a reflexionar i contrastar els arguments exposats? Si tenim costum de llegir un sol diari l’enfocament que aquest faci es converteix en el nostre enfocament, en canvi, si generalment llegim diversos diaris, la percepció és més ampla i considerem que tenim amb exactitud els fets succeïts. Però hem de ser capaços d’anar més enllà i pensar que és possible que les notícies llegides o escoltades només fan referència a un titular que pot vendre més fàcilment. Amb això no vull dir que els periodistes no facin bé la seva la feina, ans el contrari: gràcies a ells tenim més informació que la que podríem tenir per nosaltres mateixos i ,sovint, aquestes persones fan un esforç considerable per contrastar la informació, encara que vagi en perjudici dels seus idearis i pensaments.
També puc parlar d’altres canals com podrien ser les persones referents o influencers, en argot més modern. Aquestes persones, siguin polítics, artistes, esportistes o pensadors, sovint poden difondre les seves opinions més fàcilment que la resta de ciutadans, però això no vol dir que sempre siguin veritat. O, en el cas dels polítics, no sempre diuen mentides ni fan enfocaments interessats.
Si som conscients d’aquesta realitat hem d’ensenyar els més joves que, sigui quin sigui el tema, sempre han de buscar arguments propis que realment es creguin i molt sovint aquests contrastaran amb els d’altres persones. I aquí és quan vindrà tota la màgia perquè, des de la diversitat de contraposicions, podrà sorgir la veritat o la visió més aproximada a la realitat.
Crec – i és opinió pròpia– que les escoles, però també els pares, han , hem i haurem de fer l’esforç de no prendre tant el canal de l’ensenyament sinó el canal del debat i intentar que siguin els mateixos joves els qui, mitjançant el nostre acompanyament, puguin forjar-se opinions pròpies sobre qualsevol tema.