Senyals d’alerta
Aquest any promet. Un grup de científics ha descobert l’origen d’uns potents senyals de ràdio que procedeixen d’una estrella de neutrons situada a 3.000 milions d’anys llum de distància. Aquests científics tenen la mania d’investigar i de trobar explicacions per a tot, quan es viu molt millor creient en extraterrestres, després que l’exèrcit xilè confirmés l’albirament d’un OVNI el 2014 a la regió de Valparaíso, o percebent fantasmes. La reina Sílvia de Suècia diu que n’hi ha en el seu palau de Drottningholm, la residència privada de la família reial del país escandinau, i s’ha quedat tan ampla. La dona del rei Carles XVI Gustau no només es refereix a les històries de fantasmes al palau, sinó que també assegura que ella mateixa n’ha notat la presència. La reina, de 73 anys i d’origen alemany, explica des de la mateixa residència en una entrevista: «Sí, jo mateixa els he sentit. Però són amistosos».
És un pas per replantejar-se la monarquia, els reis i el seu paper ara que el d’Espanya se’n va de viatge a l’Aràbia Saudita i que el del Marroc vesteix com Pharell Williams a la darrera cerimònia de lliurament dels Globus d’Or. A més de fer la competència a Iker Jiménez i al seu programa Cuarto Milenio, a profetes i a tarotistes, en aquest inici del 2017, també s’ha reconegut un nou òrgan del cos humà que desconeixien els atles d’Anatomia Humana, el doctor House, els d’Hospital Central i els esquelets humans de plàstic de Todo Escolar. L’òrgan en qüestió es diu mesenteri i malgrat que Leonardo da Vinci ja en va parlar al segle XVI, els metges l’han ignorat durant prop de 500 anys perquè creien que era un plec de teixit sense rellevància mèdica. Fa de connexió entre els intestins i l’abdomen. Ja que encara no està gaire clar per a què serveix el podem culpar dels quilos de més, adquirits durant les festes de Nadal, de l’escalfament global o de l’arribada de Trump al poder i de tot el que ens neguitegi.
Perquè com deia Plató, la por és un sentiment estrany que no es pot dominar i que converteix, si convé, els llençols de teu llit, comprats al Zara Home, en l’escut del Capità Amèrica. I no és el temor que es compleixi una profecia com la del modista Paco Rabanne quan deia que l’estació espacial MIR havia de caure sobre París sinó que aparegui un espanyol a ocupar el meu lloc de treball, que arribem a un IGI d’un 15% o que l’IPC del mes de desembre a Andorra hagi estat del 0,4% i alhora, anem passant proves dignes d’Humor amarillo, cada dia, mentre esperem un miracle com els de La vida de Brian dels Monty Phyton.
Això sí que és preocupant i no que Putin i els pirates informàtics russos disposin d’un enregistrament meu posant xoriço a la paella, escoltant Melendi a Spotify o de Rajoy llegint un diari que no sigui el Marca. Encara que ho digui l’empresari i el corredor de borsa Josef Ajram ara mateix sóc incapaç de donar el 150% de mi mateix malgrat que em posi tota la nit dins d’una capsa d’arròs per veure si començo a funcionar de nou i em puc reiniciar de la mateixa manera que el copilot Luis Moya suplicava a Carlos Sainz, quan el seu cotxe es va quedar a l’estacada a mig quilòmetre del final de l’últim tram del Ral·li de Gran Bretanya del 2009 que el tornés a posar a marxa amb aquell famós: «Tracta d’arrencar-lo, Carlos, per Déu».
Tenint en compte que no em puc aïllar com Travolta a El noi de la bombolla de plàstic he de continuar endavant però amb tanta precaució com si caminés pel Bronx de Nova York amb dos Rolex d’or posats al canyell, el darrer model d’iPhone i unes ulleres de sol Ray Ban Wayfarer. Cal que eviti agafar la grip perquè les consultes mèdiques i l’hospital estan saturats, agafar fred davant les anunciades onades siberianes i polars, decidir-me a agafar el transport públic perquè el Comú d’Andorra la Vella ha encarit un 56% el preu de l’hora als aparcaments horitzontals, i tenir cura, molta cura del que escric no fos el cas que algú em demandi per vulneració del dret a l’honor.
De tant en tant també s’ha de mirar el cel. El 9 de gener, la Terra va estar molt a prop de rebre l’impacte d’un petit asteroide, el 2017 AG13. Però el que resulta més esfereïdor és que els científics van saber que s’acostava quan ja estava pràcticament a sobre nostre. No tenia el tamany suficient per destruir la Terra ni es va necessitar els serveis de Bruce Willis però podria haver causat danys considerables a la zona on hagués caigut. Hi va haver un espai de dos dies entre l’anunci de la presència de la roca i del seu pas. A la pel·lícula Armaggeddon (la del Bruce Willis fent de Harry S. Stamper, el millor expert en perforacions del planeta) els científics de la NASA van avisar amb 18 dies d’antelació.
El 2017 AG13 no va ser detectat perquè tenia la meitat del tamany dels que l’Agència Espacial dels Estats Units controla amb el seu telescopi d’infrarojos Near-Earth Object Camera (NEOcam), dissenyat per observar l’espai a la recerca de possibles amenaces en forma d’asteroide. A aquest pas ens haurem de refiar més de les prediccions a l’estil Paco Rabanne i l’estació MIR o anar pel carrer com Copdegarròtix, el cap del poblat gal d’Astèrix, que l’únic que tem és que el cel li caigui al damunt.
La realitat, però, és que les amenaces no procedeixen d’una galàxia a milions d’anys llum sinó que estan molt més a prop. Les tenim entre nosaltres. Es diuen cobertura sanitària, cobrament de pensions de jubilació o rebaixa del salari mínim. Només de pensar-hi, i com si fos un senyal d’alerta, m’ha començat a fer mal el mesenteri.
Periodista
És un pas per replantejar-se la monarquia, els reis i el seu paper ara que el d’Espanya se’n va de viatge a l’Aràbia Saudita i que el del Marroc vesteix com Pharell Williams a la darrera cerimònia de lliurament dels Globus d’Or. A més de fer la competència a Iker Jiménez i al seu programa Cuarto Milenio, a profetes i a tarotistes, en aquest inici del 2017, també s’ha reconegut un nou òrgan del cos humà que desconeixien els atles d’Anatomia Humana, el doctor House, els d’Hospital Central i els esquelets humans de plàstic de Todo Escolar. L’òrgan en qüestió es diu mesenteri i malgrat que Leonardo da Vinci ja en va parlar al segle XVI, els metges l’han ignorat durant prop de 500 anys perquè creien que era un plec de teixit sense rellevància mèdica. Fa de connexió entre els intestins i l’abdomen. Ja que encara no està gaire clar per a què serveix el podem culpar dels quilos de més, adquirits durant les festes de Nadal, de l’escalfament global o de l’arribada de Trump al poder i de tot el que ens neguitegi.
Perquè com deia Plató, la por és un sentiment estrany que no es pot dominar i que converteix, si convé, els llençols de teu llit, comprats al Zara Home, en l’escut del Capità Amèrica. I no és el temor que es compleixi una profecia com la del modista Paco Rabanne quan deia que l’estació espacial MIR havia de caure sobre París sinó que aparegui un espanyol a ocupar el meu lloc de treball, que arribem a un IGI d’un 15% o que l’IPC del mes de desembre a Andorra hagi estat del 0,4% i alhora, anem passant proves dignes d’Humor amarillo, cada dia, mentre esperem un miracle com els de La vida de Brian dels Monty Phyton.
Això sí que és preocupant i no que Putin i els pirates informàtics russos disposin d’un enregistrament meu posant xoriço a la paella, escoltant Melendi a Spotify o de Rajoy llegint un diari que no sigui el Marca. Encara que ho digui l’empresari i el corredor de borsa Josef Ajram ara mateix sóc incapaç de donar el 150% de mi mateix malgrat que em posi tota la nit dins d’una capsa d’arròs per veure si començo a funcionar de nou i em puc reiniciar de la mateixa manera que el copilot Luis Moya suplicava a Carlos Sainz, quan el seu cotxe es va quedar a l’estacada a mig quilòmetre del final de l’últim tram del Ral·li de Gran Bretanya del 2009 que el tornés a posar a marxa amb aquell famós: «Tracta d’arrencar-lo, Carlos, per Déu».
Tenint en compte que no em puc aïllar com Travolta a El noi de la bombolla de plàstic he de continuar endavant però amb tanta precaució com si caminés pel Bronx de Nova York amb dos Rolex d’or posats al canyell, el darrer model d’iPhone i unes ulleres de sol Ray Ban Wayfarer. Cal que eviti agafar la grip perquè les consultes mèdiques i l’hospital estan saturats, agafar fred davant les anunciades onades siberianes i polars, decidir-me a agafar el transport públic perquè el Comú d’Andorra la Vella ha encarit un 56% el preu de l’hora als aparcaments horitzontals, i tenir cura, molta cura del que escric no fos el cas que algú em demandi per vulneració del dret a l’honor.
De tant en tant també s’ha de mirar el cel. El 9 de gener, la Terra va estar molt a prop de rebre l’impacte d’un petit asteroide, el 2017 AG13. Però el que resulta més esfereïdor és que els científics van saber que s’acostava quan ja estava pràcticament a sobre nostre. No tenia el tamany suficient per destruir la Terra ni es va necessitar els serveis de Bruce Willis però podria haver causat danys considerables a la zona on hagués caigut. Hi va haver un espai de dos dies entre l’anunci de la presència de la roca i del seu pas. A la pel·lícula Armaggeddon (la del Bruce Willis fent de Harry S. Stamper, el millor expert en perforacions del planeta) els científics de la NASA van avisar amb 18 dies d’antelació.
El 2017 AG13 no va ser detectat perquè tenia la meitat del tamany dels que l’Agència Espacial dels Estats Units controla amb el seu telescopi d’infrarojos Near-Earth Object Camera (NEOcam), dissenyat per observar l’espai a la recerca de possibles amenaces en forma d’asteroide. A aquest pas ens haurem de refiar més de les prediccions a l’estil Paco Rabanne i l’estació MIR o anar pel carrer com Copdegarròtix, el cap del poblat gal d’Astèrix, que l’únic que tem és que el cel li caigui al damunt.
La realitat, però, és que les amenaces no procedeixen d’una galàxia a milions d’anys llum sinó que estan molt més a prop. Les tenim entre nosaltres. Es diuen cobertura sanitària, cobrament de pensions de jubilació o rebaixa del salari mínim. Només de pensar-hi, i com si fos un senyal d’alerta, m’ha començat a fer mal el mesenteri.
Periodista