Etimologia de Catalunya
Ens diuen que l’etimologia de Catalunya roman incerta i llegim en enciclopèdies que «el topònim com a tal es troba per primera vegada en forma escrita cap el 1117 en la forma llatina». Posteriorment, també apareix com Catalonia en unes donacions que el rei Alfons II va fer a la seva dona el 1174. La primera vegada que apareix en català és al Llibre dels fets de Jaume I el Conqueridor a finals del segle XIII. És a dir, en aquest assumpte la nostra història s’inicia a partir dels textos escrits en llatí. Abans, silenci, passem del no-res a els catalans per generació espontània gairebé. Un naixement inexplicable i inexplicat que no hom s’atreveix a dir: Catalunya i els catalans no tenen etimologia o és una suposició però... vaig descobrir que sí la tenim, almenys tal com ho presento; doncs el dissabte 1 setembre del 2012 vaig descobrir l’origen i l’etimologia de Catalunya i amb això també la dels catalans. No imaginava l’abast de la troballa.
Veuran, tenia la convicció que coneixia la paraula clau que havia d’investigar entre totes per trobar l’origen dels catalans. És senzilla, és un mot que és l’essència catalana. Lluny de les barbaritats de tota mena que havia llegit aquest era el nom que aclareix per segles qui som i érem. La paraula en qüestió la trobaria en la veu dels camperols i a les terres de cultiu on recollien els fecunds horts. Ells podrien dir-me qui érem i d’on veníem. Ara bé, per on començar? Ningú en sabia res. Però vaig tenir sort, coneixia que moltes de les nostres paraules eren veus d’un origen grec antic, sabia per on havia de començar. Naturalment el vocable en qüestió és pagès, però en grec antic παχιεσ significa greix. I què tindrà a veure el greix en tot això? No comprenia res, però aleshores un pagés és qui engreixa la terra. És la manera de pensar dels grecs antics. Aquesta era la clau. Perquè els antics grecs percebien la terra com el bestiar i aquesta percepció ha sobreviscut fins als nostres dies. La manera de pensar dels antics grecs és la manera dels que han d’engreixar o nodrir les terres fèrtils: els pagesos. La producció agrícola necessita d’un sòl tou amb tot el gruix possible d’un sòl gruix de greix. Però per què veien la terra com un animal? Sí, un animal femella. La resposta a aquesta pregunta ens la dóna La Ilíada, ja que l’epopeia va ser escrita en els temps de la fundació de la nostra cultura occidental, allà per l’any 800-500 a. C. D’aquí, obtenim les primeres proves de tot això en una metàfora. La d’una fèrtil regió del Peloponès, la plana d’Argos i amb Agamèmnon (Iliad.141) «Els pits de la terra cultivable». Els antics grecs pressentien que els seus fills esgotarien la terra llevat que donessin tot aquest greix que era l’abonament amb els fems. Miraven la terra com a una fèmina que dóna a llum. Des de la seva rica llet materna sota de la superfície de la terra asseguraven fertilitat del sòl i ells havien de engreixar-la, fertilitzar-la. Nosaltres, en canvi, ho deixem de costat o vam perdre el punt de vista dels nostres avantpassats i la nostra ignorància ens ha portat fins i tot a posar en perill a tot el Planeta. I és que qui perd els seus orígens, perd cosa més que la identitat, també perd la saviesa.
I fins aquí, tot és clar, però llavors va ser quan va aparèixer: Πιερια (Pieria). I es preguntaran què és això de Pieria? La resposta és extraordinària perquè ni vostès ni jo coneixíem que ho precipitaria tot i em portaria ineludiblement sobre l’assumpte. La Pieria és un nom i que a més vostès coneixen bé, tot i que no en són conscients. Jo tampoc ho era. El seu adjectiu és Πιον (Pion) i tant el nom com l’adjectiu deriven de Πιαρ (Piar). La cita Homer (XIV, 224-230) però anem a pams. El nom de Pieria és intrínsec al homèric de πῖαρ (greix) i en un sentit metafòric πίειραν ἄρουραν (terra fèrtil). Bé, això hagués estat suficient per demostrar que el català com a idioma no deriva del llatí vulgar com ens diuen, sinó del pensament grec antic perquè tota llengua, com bé saben els filòlegs, conté una filosofia darrere, però abans m’esperava una sorpresa. Una sortosa sorpresa. Llavors, va ser quan va succeir. Em va tornar amb escreix la més gran de les fertilitats i per donar amb tot allò del que abans no es va saber. Això em va portar fins a una regió a Grècia coneguda com la Πιερία (Pieria) i que en l’antiguitat va prendre el nom d’un poble traci que va ser expulsat dels seus llocs originals pels macedonis al segle VIII a. C., els Πίερες (Pieres). Avui en el departament forestal de Πραδεση Πιερίες (Prades Pieries) es troba per la meva sorpresa i la de tots una realitat inqüestionable, tangible; sí, allà mateix: Καταλώνια. CATALUNYA. Em vaig quedar mut i sense saber ni que dir. Els nostres orígens i la nostra patronímica es trobaven allà. Però el que mai vaig poder imaginar és que el nom fora Καταλώνια, perquè aquesta és tal com raja l’etimologia de Catalunya. I tornant al punt d’equilibri metafòric dels antics grecs, la neu era per a ells com la llet i aquesta és sinònim de pagesia: la millor llet. Mai la vam conèixer ni la vam veure escrita així: Καταλώνια Πιερίες, i dit en altres paraules: «pagesa Catalunya». Les primeres vegades que vam veure escrit el nom va ser en llatí: Catalonia. Però en canvi aquest nom i des de temps remots existia ja en una llunyana aldea d’un poble a Tràcia, a faldilles de la muntanya l’Olimp. I a Catalunya sempre hem parlat de guilleries, vegueries, etc. Però Pieries és un terme nostre, tot i que mai ho haguéssim escoltat les posteriors generacions de catalans. Catalunya està a Grècia. En la Tràcia grega. Mirin, tinc al davant un cartell blanc i blau, que negre sobre blanc ho indica. Puc tocar-ho i amb prou feines creure-ho. És la veritat. Una primigènia Catalunya està a les coordenades: 40 ° 21’14 «N ° vint-i-21’52» E. Si us plau, comprovin. El poble està situat a 21 km al nord-oest de la bonica Katerini, a una altitud de 390 metres. Sàpiguen que els catalans, quan alguna cosa ens agrada, diem encaterinar.
En l’actualitat, a la Catalunya grega la seva ocupació és el cultiu d’oliveres i cereals, així com el bestiar. També té una cooperativa forestal, ja que són una zona densament repoblada de pins, àlbers i avets. Existeixen molts interessants llocs arqueològics, com és la mateixa Muntanya Pieria que és la seu d’Orfeu i de les Muses. Ho poden creure? Els catalans sempre hem tingut excel·lents poetes i vam donar una prolífica poesia. Ara comprenc millor per què, però em sembla com si ho estigués somiant, però creguin-me, tot això és absolutament real. També allí està l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia (2.919 metres) on tenen el tron els grans déus grecs. Per descomptat, l’estatus en el món d’una Barcelona els dóna a pensar que ells, senzillament, són una petita anècdota nostra i pel que fa a nosaltres això ni tan sols ho coneixíem. Però ells tenen una versió per a explicar-ho. El fet que l’àrea on es troba el poble sigui un lloc fèrtil els dóna a pensar que es va dir Καταλώνια en referència a un subsòl idoni per als treballs agrícoles. Però llavors, què vol dir Catalunya? Ho explico a continuació: Κατα- vol dir (Endins), -λών- vol dir (la terra) i -ια significa (de), doncs el nom original de Catalunya fa referència al seu fèrtil subsòl i és la part gruixuda que està sota terra unida a l’arrel. I això s’expressa amb un nom: CATALUNYA que és el mateix dir a dins de la terra. I la prova més evident de que l’etimologia catalana no resideix en el llatí es troba en la mateixa paraula Καταλώνια (Catalunya) que s’escriu amb la lletra Ωμέγα (Omega). La majúscula és «Ω» i la minúscula és «ω». És la lletra 24 i última de l’alfabet grec. El llatí no posseeix pas aquest caràcter en el seu abecedari, és per això que quan veiem per primer cop escrit el nom en llatí, en no tenir aquesta lletra, se substitueix per una «o» i es re-nomena com «Catalonia». Doncs no s’ho perdin, saben el que hem fet els catalans? És quelcom extraordinari des del punt fonètic, doncs l’antiga Ω grega no es vocalitza «o», perquè és mig oberta [ɔː], diguem-ne similar a l’anglesa «w» de la paraula «raw». És a dir, que per més que l’hagin escrit mil vegades en llatí i amb «o», els catalans a través dels temps –i tant se val en quin lloc vàrem estar, si a la Grècia oriental o aquí– no hem deixat mai de fer-ho com cal i l’hem seguit escrivint i pronunciant amb «u»: Catalunya, igual que ho van fer els nostres avantpassats en la seva antiga llengua tràcia i que dóna origen al nostre primerenc idioma català, tot i que més tard haguéssim de escriure-ho amb ortografia llatina. El nostre nom prové del grec antic Θρᾷξ (Traç), i que per cert s’escriu amb «ç». CATALUNYA vol dir a dins de la terra. No els sembla extraordinari?
Gramàtic i políglota
Veuran, tenia la convicció que coneixia la paraula clau que havia d’investigar entre totes per trobar l’origen dels catalans. És senzilla, és un mot que és l’essència catalana. Lluny de les barbaritats de tota mena que havia llegit aquest era el nom que aclareix per segles qui som i érem. La paraula en qüestió la trobaria en la veu dels camperols i a les terres de cultiu on recollien els fecunds horts. Ells podrien dir-me qui érem i d’on veníem. Ara bé, per on començar? Ningú en sabia res. Però vaig tenir sort, coneixia que moltes de les nostres paraules eren veus d’un origen grec antic, sabia per on havia de començar. Naturalment el vocable en qüestió és pagès, però en grec antic παχιεσ significa greix. I què tindrà a veure el greix en tot això? No comprenia res, però aleshores un pagés és qui engreixa la terra. És la manera de pensar dels grecs antics. Aquesta era la clau. Perquè els antics grecs percebien la terra com el bestiar i aquesta percepció ha sobreviscut fins als nostres dies. La manera de pensar dels antics grecs és la manera dels que han d’engreixar o nodrir les terres fèrtils: els pagesos. La producció agrícola necessita d’un sòl tou amb tot el gruix possible d’un sòl gruix de greix. Però per què veien la terra com un animal? Sí, un animal femella. La resposta a aquesta pregunta ens la dóna La Ilíada, ja que l’epopeia va ser escrita en els temps de la fundació de la nostra cultura occidental, allà per l’any 800-500 a. C. D’aquí, obtenim les primeres proves de tot això en una metàfora. La d’una fèrtil regió del Peloponès, la plana d’Argos i amb Agamèmnon (Iliad.141) «Els pits de la terra cultivable». Els antics grecs pressentien que els seus fills esgotarien la terra llevat que donessin tot aquest greix que era l’abonament amb els fems. Miraven la terra com a una fèmina que dóna a llum. Des de la seva rica llet materna sota de la superfície de la terra asseguraven fertilitat del sòl i ells havien de engreixar-la, fertilitzar-la. Nosaltres, en canvi, ho deixem de costat o vam perdre el punt de vista dels nostres avantpassats i la nostra ignorància ens ha portat fins i tot a posar en perill a tot el Planeta. I és que qui perd els seus orígens, perd cosa més que la identitat, també perd la saviesa.
I fins aquí, tot és clar, però llavors va ser quan va aparèixer: Πιερια (Pieria). I es preguntaran què és això de Pieria? La resposta és extraordinària perquè ni vostès ni jo coneixíem que ho precipitaria tot i em portaria ineludiblement sobre l’assumpte. La Pieria és un nom i que a més vostès coneixen bé, tot i que no en són conscients. Jo tampoc ho era. El seu adjectiu és Πιον (Pion) i tant el nom com l’adjectiu deriven de Πιαρ (Piar). La cita Homer (XIV, 224-230) però anem a pams. El nom de Pieria és intrínsec al homèric de πῖαρ (greix) i en un sentit metafòric πίειραν ἄρουραν (terra fèrtil). Bé, això hagués estat suficient per demostrar que el català com a idioma no deriva del llatí vulgar com ens diuen, sinó del pensament grec antic perquè tota llengua, com bé saben els filòlegs, conté una filosofia darrere, però abans m’esperava una sorpresa. Una sortosa sorpresa. Llavors, va ser quan va succeir. Em va tornar amb escreix la més gran de les fertilitats i per donar amb tot allò del que abans no es va saber. Això em va portar fins a una regió a Grècia coneguda com la Πιερία (Pieria) i que en l’antiguitat va prendre el nom d’un poble traci que va ser expulsat dels seus llocs originals pels macedonis al segle VIII a. C., els Πίερες (Pieres). Avui en el departament forestal de Πραδεση Πιερίες (Prades Pieries) es troba per la meva sorpresa i la de tots una realitat inqüestionable, tangible; sí, allà mateix: Καταλώνια. CATALUNYA. Em vaig quedar mut i sense saber ni que dir. Els nostres orígens i la nostra patronímica es trobaven allà. Però el que mai vaig poder imaginar és que el nom fora Καταλώνια, perquè aquesta és tal com raja l’etimologia de Catalunya. I tornant al punt d’equilibri metafòric dels antics grecs, la neu era per a ells com la llet i aquesta és sinònim de pagesia: la millor llet. Mai la vam conèixer ni la vam veure escrita així: Καταλώνια Πιερίες, i dit en altres paraules: «pagesa Catalunya». Les primeres vegades que vam veure escrit el nom va ser en llatí: Catalonia. Però en canvi aquest nom i des de temps remots existia ja en una llunyana aldea d’un poble a Tràcia, a faldilles de la muntanya l’Olimp. I a Catalunya sempre hem parlat de guilleries, vegueries, etc. Però Pieries és un terme nostre, tot i que mai ho haguéssim escoltat les posteriors generacions de catalans. Catalunya està a Grècia. En la Tràcia grega. Mirin, tinc al davant un cartell blanc i blau, que negre sobre blanc ho indica. Puc tocar-ho i amb prou feines creure-ho. És la veritat. Una primigènia Catalunya està a les coordenades: 40 ° 21’14 «N ° vint-i-21’52» E. Si us plau, comprovin. El poble està situat a 21 km al nord-oest de la bonica Katerini, a una altitud de 390 metres. Sàpiguen que els catalans, quan alguna cosa ens agrada, diem encaterinar.
En l’actualitat, a la Catalunya grega la seva ocupació és el cultiu d’oliveres i cereals, així com el bestiar. També té una cooperativa forestal, ja que són una zona densament repoblada de pins, àlbers i avets. Existeixen molts interessants llocs arqueològics, com és la mateixa Muntanya Pieria que és la seu d’Orfeu i de les Muses. Ho poden creure? Els catalans sempre hem tingut excel·lents poetes i vam donar una prolífica poesia. Ara comprenc millor per què, però em sembla com si ho estigués somiant, però creguin-me, tot això és absolutament real. També allí està l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia (2.919 metres) on tenen el tron els grans déus grecs. Per descomptat, l’estatus en el món d’una Barcelona els dóna a pensar que ells, senzillament, són una petita anècdota nostra i pel que fa a nosaltres això ni tan sols ho coneixíem. Però ells tenen una versió per a explicar-ho. El fet que l’àrea on es troba el poble sigui un lloc fèrtil els dóna a pensar que es va dir Καταλώνια en referència a un subsòl idoni per als treballs agrícoles. Però llavors, què vol dir Catalunya? Ho explico a continuació: Κατα- vol dir (Endins), -λών- vol dir (la terra) i -ια significa (de), doncs el nom original de Catalunya fa referència al seu fèrtil subsòl i és la part gruixuda que està sota terra unida a l’arrel. I això s’expressa amb un nom: CATALUNYA que és el mateix dir a dins de la terra. I la prova més evident de que l’etimologia catalana no resideix en el llatí es troba en la mateixa paraula Καταλώνια (Catalunya) que s’escriu amb la lletra Ωμέγα (Omega). La majúscula és «Ω» i la minúscula és «ω». És la lletra 24 i última de l’alfabet grec. El llatí no posseeix pas aquest caràcter en el seu abecedari, és per això que quan veiem per primer cop escrit el nom en llatí, en no tenir aquesta lletra, se substitueix per una «o» i es re-nomena com «Catalonia». Doncs no s’ho perdin, saben el que hem fet els catalans? És quelcom extraordinari des del punt fonètic, doncs l’antiga Ω grega no es vocalitza «o», perquè és mig oberta [ɔː], diguem-ne similar a l’anglesa «w» de la paraula «raw». És a dir, que per més que l’hagin escrit mil vegades en llatí i amb «o», els catalans a través dels temps –i tant se val en quin lloc vàrem estar, si a la Grècia oriental o aquí– no hem deixat mai de fer-ho com cal i l’hem seguit escrivint i pronunciant amb «u»: Catalunya, igual que ho van fer els nostres avantpassats en la seva antiga llengua tràcia i que dóna origen al nostre primerenc idioma català, tot i que més tard haguéssim de escriure-ho amb ortografia llatina. El nostre nom prové del grec antic Θρᾷξ (Traç), i que per cert s’escriu amb «ç». CATALUNYA vol dir a dins de la terra. No els sembla extraordinari?
Gramàtic i políglota