Més enllà dels projectes o idees que cadascú de nosaltres puguem defensar o impulsar independentment de la nostra ideologia, un dels fonaments bàsics que tot demòcrata ha de tenir present és la llibertat d’expressió i opinió. En aquest sentit, no podem parlar d’opinions, les unes per sobre les altres, ni de pensaments superiors o millors: simplement són les expressions pròpies de cadascú, que tendim a situar en una direcció o una altra i que, malauradament i equívocament, definim de bones o dolentes depenent de la llunyania que tinguin amb la nostra versió.
Si utilitzo les paraules «ser de dretes» o «ser d’esquerres» entenem perfectament el que estava dient fins ara. Els detractors dels primers, és a dir, contraris als «de dretes», veuen aquest col·lectiu com els capitalistes, prepotents, religiosos i conservadors que només miren per les seves butxaques i no tenen cap compassió pels treballadors. Gent sense escrúpols, amb un alt nivell de vida i tendències racistes.
Però, si mirem cap a l’altra direcció i ens posicionem com a detractors dels «d’esquerres», els veiem com populistes ganduls sense objectius i amb un nivell de vida i intel·lectual relativament baix. Gent que només pensa a cobrar i no treballar.
Evidentment, les dues visions són totalment exagerades, errades i insultants envers l’altre col·lectiu. Però, m’agradaria saber quants de vosaltres heu estat més a favor de la primera que de la segona. O, fins i tot, us heu sentit ofesos amb la descripció dels «d’esquerres» però no amb la dels de «dretes». I és que és molt fàcil veure com el discurs suposadament d’esquerres ha calat més fàcilment en les ments de tots, tot i continuar aferrant-nos al nostre interès individualista.
Ser «d’esquerres» és xulo, en canvi ser de «dretes» és nociu. Sota aquest lema, molta gent s’avergonyeix de dir el que pensa o fins i tot arriba a mentir per no sentir-se fora de lloc. Però, tant si som d’esquerres com si som de dretes o centristes –amb definicions molt diferents de les que he esmentat abans–, hem de ser, per damunt de tot, demòcrates i acceptar les opinions de tothom. Sempre podem ser a temps de debatre i dir la nostra però primer hem d’escoltar i deixar que tothom s’expressi.
He exposat una situació molt clara entre dos bàndols, però el mateix passa entre partits quan s’estructuren discursos sense raonament ni arguments i amb afany de fer mal, que només tendeixen a dir als de l’equip contrari que són els dolents i ells els bons.
Doncs no sempre ha de ser així i hem de ser capaços d’elogiar la feina dels altres i, fins i tot, donar un cop de mà quan creiem que realment val la pena (tot i les conseqüències polítiques).
Per acabar, vull agrair i elogiar la feina dels impulsors de la Joventut Socialdemòcrata d’Andorra perquè, encara que políticament parlant puguin atreure un públic objectiu de la secció jove que represento, en realitat, allò que fan és donar veu a aquells joves que se senten identificats per altres pensaments o plantejaments diferents dels nostres i espero que, conjuntament, puguem teixir un diàleg constructiu i ple de matisos que deixi en millor lloc els joves, en comparació als partits que puguem defensar.
Els desitjo una gran trajectòria, tant a ells com a les altres seccions joves, però, sobretot, que no es desmotivin davant els entrebancs que es puguin trobar i que defensin els ideals amb els quals realment creguin, tant si van en concordança amb el seu partit com si no.