Uns quilos de més
Hi ha haver un moment en la història de la humanitat que els publicistes van arribar a la conclusió que la gent amb uns quilos de més –entre els quals m’incloc–, som babaus o estem desesperats. Només d’aquesta manera es pot entendre que tots els missatges dels seus anuncis tinguin un final de conte de fades o de remuntada del Barça contra el Paris Saint-Germain als vuitens de final de la Lliga de Campions.
Ens prenen per idiotes: aparells de gimnàstica miraculosa, com el gol de Sergi Roberto al minut 95, de la telebotiga a casa que fan l’exercici per tu, cremes reductores màgiques i centenars de productes més, tots amb una fotografia de l’abans i del després i el testimoni d’algun adepte a aquesta estranya secta del «perdi pes i pregunti’m com». Sempre m’he demanat com deuen enregistrar aquests anuncis. Potser agafen un parell de persones grassonetes, enregistren l’inici de l’espot i els diuen: «D’aquí uns mesos quan us hàgiu aprimat filmem el final». També és probable que hi hagi un banc d’imatges de persones grassonetes i els pots trucar per saber si han perdut pes i els contractes per a la teva publicitat. Encara que sempre hi ha el recurs del photoshop.
Un cop trobats els protagonistes cal inventar-se un eslògan com el de «l’aigua lleugera que alleugera pes» o el de «la vida no està feta per comptar calories». Doncs si la vida no està feta per anar comptant calories, que et venguin mantega en comptes de margarina i que s’esborri, d’una vegada per totes, aquell precepte de la moral cristiana medieval, segons el qual, si estàs gras és només perquè menges massa, de manera que els grassos són els únics culpables del seu estat. Perquè ignorem moltes coses de com el cos controla el pes corporal. Hi ha molta gent que menja com una llima i mai s’engreixa. Altres, per poc que ingereixin, guanyen pes amb facilitat desconcertant.
I que deixin d’estigmatitzar la gent amb sobreprès ara que la revista Sports Illustrated ha tret en portada una model de talles grans. Encara podem llegir a la revistes del cor que a Amàlia d’Holanda li diuen «la princesa amb sobreprès» i que per la presentadora de televisió Cristina Pedroche es va inventar el coixinet #laballenadevallecas. Risto Mejide va entrevistar, en l’emissió Al rincón de pensar, la cantant Amaia Montero i li va preguntar per què estava grassa. Fa pocs dies en un altre programa de televisió, Mercedes Milà va etzibar al popular científic Josep Miquel Mulet que estava gros. Quan l’escriptora Colleen McCullough, autora d’El pájaro espino, va morir, un diari australià la va descriure, en el seu obituari, com una dona amb sobrepès i mancada d’atributs.
Hi ha cadenes de roba com Mango que comencen a incloure models amb corbes a les seves publicitats però que confinen les dones amb talles grans a una altra botiga (Violeta). La cadena nord-americana de botigues Walmart va vendre, el darrer Halloween, «disfresses per a dones grasses» (Fat girls costumes) i una cadena de televisió d’Egipte va despatxar vuit presentadores perquè no estaven prou primes.
A més, també m’empipa que sempre siguin dones, a qui s’adreça la famosa «operació biquini», i qui fan els anuncis d’aliments light com si els homes no mengéssim margarina ni productes amb poques calories, com si no prenguéssim vitamines, aliments sense greixos i que a les nostres neveres hi hagués sempre ketchup i cervesa. La publicitat acostuma a generar sovint molta confusió amb determinats productes, a través d’eslògans, referents a la contribució que fan al nostre cos i que es consisteix simplement a afegir-hi una mínima quantitat d’un ingredient que s’hagi comprovat científicament que és beneficiós. Hi ha, pel cap baix, més de 204 nutrients susceptibles de convertir-se en reclam, com ara el ferro, el potassi, les proteïnes, la fibra… els quals combinen molt bé amb referències als nostres òrgans o al funcionament del nostre cos: cor, sistema nerviós, ossos, sistema digestiu o immunitari, etc.
També hem arribat a creure que el sucre refinat és necessari per aportar energia al nostre cos i per a les funcions del cervell, però no se’ns ha especificat amb la mateixa insistència que la glucosa –que és el que el nostre cervell necessita per les seves funcions– no és el mateix que el sucre blanc. El nostre cervell necessita la glucosa procedent de les fruites, verdures i dels aliments orgànics, però no el sucre refinat.
Així que fart d’anuncis i de collonades me’n vaig al meu bar de tapes preferit a menjar-me unes patates braves amb la seva salsa mig allioli mig picant. No les anuncien a la televisió, no tenen una etiqueta amb el seu valor nutricional però el cambrer diu que són les millors d’Andorra. I encara que el país tingui 468 km2, me’l crec abans a ell que a tots els gurus de les dietes, als publicistes de productes miraculosos, als predicadors de dietes definitives i als flipats de la telebotiga a casa.
Periodista
Ens prenen per idiotes: aparells de gimnàstica miraculosa, com el gol de Sergi Roberto al minut 95, de la telebotiga a casa que fan l’exercici per tu, cremes reductores màgiques i centenars de productes més, tots amb una fotografia de l’abans i del després i el testimoni d’algun adepte a aquesta estranya secta del «perdi pes i pregunti’m com». Sempre m’he demanat com deuen enregistrar aquests anuncis. Potser agafen un parell de persones grassonetes, enregistren l’inici de l’espot i els diuen: «D’aquí uns mesos quan us hàgiu aprimat filmem el final». També és probable que hi hagi un banc d’imatges de persones grassonetes i els pots trucar per saber si han perdut pes i els contractes per a la teva publicitat. Encara que sempre hi ha el recurs del photoshop.
Un cop trobats els protagonistes cal inventar-se un eslògan com el de «l’aigua lleugera que alleugera pes» o el de «la vida no està feta per comptar calories». Doncs si la vida no està feta per anar comptant calories, que et venguin mantega en comptes de margarina i que s’esborri, d’una vegada per totes, aquell precepte de la moral cristiana medieval, segons el qual, si estàs gras és només perquè menges massa, de manera que els grassos són els únics culpables del seu estat. Perquè ignorem moltes coses de com el cos controla el pes corporal. Hi ha molta gent que menja com una llima i mai s’engreixa. Altres, per poc que ingereixin, guanyen pes amb facilitat desconcertant.
I que deixin d’estigmatitzar la gent amb sobreprès ara que la revista Sports Illustrated ha tret en portada una model de talles grans. Encara podem llegir a la revistes del cor que a Amàlia d’Holanda li diuen «la princesa amb sobreprès» i que per la presentadora de televisió Cristina Pedroche es va inventar el coixinet #laballenadevallecas. Risto Mejide va entrevistar, en l’emissió Al rincón de pensar, la cantant Amaia Montero i li va preguntar per què estava grassa. Fa pocs dies en un altre programa de televisió, Mercedes Milà va etzibar al popular científic Josep Miquel Mulet que estava gros. Quan l’escriptora Colleen McCullough, autora d’El pájaro espino, va morir, un diari australià la va descriure, en el seu obituari, com una dona amb sobrepès i mancada d’atributs.
Hi ha cadenes de roba com Mango que comencen a incloure models amb corbes a les seves publicitats però que confinen les dones amb talles grans a una altra botiga (Violeta). La cadena nord-americana de botigues Walmart va vendre, el darrer Halloween, «disfresses per a dones grasses» (Fat girls costumes) i una cadena de televisió d’Egipte va despatxar vuit presentadores perquè no estaven prou primes.
A més, també m’empipa que sempre siguin dones, a qui s’adreça la famosa «operació biquini», i qui fan els anuncis d’aliments light com si els homes no mengéssim margarina ni productes amb poques calories, com si no prenguéssim vitamines, aliments sense greixos i que a les nostres neveres hi hagués sempre ketchup i cervesa. La publicitat acostuma a generar sovint molta confusió amb determinats productes, a través d’eslògans, referents a la contribució que fan al nostre cos i que es consisteix simplement a afegir-hi una mínima quantitat d’un ingredient que s’hagi comprovat científicament que és beneficiós. Hi ha, pel cap baix, més de 204 nutrients susceptibles de convertir-se en reclam, com ara el ferro, el potassi, les proteïnes, la fibra… els quals combinen molt bé amb referències als nostres òrgans o al funcionament del nostre cos: cor, sistema nerviós, ossos, sistema digestiu o immunitari, etc.
També hem arribat a creure que el sucre refinat és necessari per aportar energia al nostre cos i per a les funcions del cervell, però no se’ns ha especificat amb la mateixa insistència que la glucosa –que és el que el nostre cervell necessita per les seves funcions– no és el mateix que el sucre blanc. El nostre cervell necessita la glucosa procedent de les fruites, verdures i dels aliments orgànics, però no el sucre refinat.
Així que fart d’anuncis i de collonades me’n vaig al meu bar de tapes preferit a menjar-me unes patates braves amb la seva salsa mig allioli mig picant. No les anuncien a la televisió, no tenen una etiqueta amb el seu valor nutricional però el cambrer diu que són les millors d’Andorra. I encara que el país tingui 468 km2, me’l crec abans a ell que a tots els gurus de les dietes, als publicistes de productes miraculosos, als predicadors de dietes definitives i als flipats de la telebotiga a casa.
Periodista