Trencar els ous
La meva solidaritat total i absoluta amb la vaga dels docents francesos de maternal i primària. I que comencin a esmolar els ganivets els que m’acusaran per ser un professor consort i creure que aquest article està més tunejat que les tronistes del programa de televisió Mujeres, hombres i viceversa. Comparteixo les seves reivindicacions perquè no en tenen prou amb uns alumnes cada cop més rebels i que, amb el sopluig de les xarxes socials, es creuen que estan en possessió de la veritat absoluta, amb alguns pares i mares torrapipes però, sobretot, amb uns polítics i uns gestors sovint molt incompetents.
Serà més fàcil veure la segona vinguda de Crist a la terra que disposar d’uns administradors com cal. Fa alguns anys que no entro a la seu del Ministeri d’Educació Nacional a París però sempre que hi he anat m’he trobat amb què Andorra comparteix despatx amb els DOM-TOM (Départements et Territoires d’Outre-Mer o France d’Outre-Mer). Entre la capital francesa i Caiena, la de la Guaiana Francesa, hi deu haver més de 7.000 kms i entre París i Andorra uns 700, però també són diferents les necessitats i les reivindicacions dels dos territoris.
Falta molta sensibilitat política i gestora amb l’educació francesa al nostre país, tanta que s’ha arribat a enviar a un delegat senzillament perquè no sabien què fer-ne al rectorat de Montpeller, del qual depèn Andorra. La seva arribada va ser espectacular però encara ho va ser més la seva sortida. L’actual gaudirà, cap el mes d’octubre, d’una merescuda jubilació. Entre això i les properes eleccions presidencials a França, no sé si ha estat el millor moment per dur a terme la mobilització dels docents i si les seves demandes hauran tingut prou ressò a l’Estat veí.
Cal veure com evoluciona el seu moviment tenint en compte que els candidats són mediocres, que els més convincents en els discursos, pel moment, són els dos dels extrems (Le Pen i Mélenchon) i que si ens guiem pels resultats de les primàries on els favorits van ser derrotats, ara pot passar qualsevol cosa. Però nou president a banda, el que realment preocupa són els programes dels candidats en l’àmbit educatiu. Vaig escoltar com un dels favorits, el centrista Emmanuel Macron, format entre l’Escola Nacional d’Administració (ENA) i els jesuïtes –un autèntic còctel molotov del qual jo només n’he tastat la segona part--, explicava que la solució passa per reduir el número d’alumnes per classe.
Sempre he pensat que l’èxit o el fracàs escolar va lligat als mitjans que té l’escola i no als efectius per aula. I a més, aquest tema de la reducció d’alumnes, ja el va intentar portar a la pràctica, a principis dels anys 2000, l’aleshores ministre d’Educació i filòsof, Luc Ferry, amb poc èxit. Estan preparats els mestres per treballar amb grups petits? Canviarà alguna cosa una classe de 25 a 23 alumnes? No sé la resposta a la primera pregunta però la de la segona sembla evident. Reflexionava sobre tot això quan vaig sentir com Benoît Hamon, que sembla més un aspirant a fer desaparèixer per sempre més el Partit Socialista francès que un candidat a president, també parlava de la reducció del número d’alumnes per aula i com el dretà i gris François Fillon, feia referència a l’acompanyament educatiu a l’escola, una cosa que també està molt de moda a l’Estat espanyol.
L’objectiu d’això serà que els docents ja no siguin pedagogs, ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el fascinant procés de creixement i descoberta dels nens i de les nenes. D’aquesta manera es donaran nivells de llibertat escolars que fins ara eren insospitats i inaudits, amb la idea que el nen o la nena aprengui per si sol, i s’eduqui de manera més o menys espontània però sense que arribi a créixer de forma natural, com l’herba en un prat. Els polítics i els gestors pretenen que els mestres no preparin els seus deixebles per al món, sinó que la seva fita, el seu objectiu sigui fer-lo més agradable i plaent per la mainada, que no hi hagi càstigs ni renys i que es facin pocs deures i pocs exàmens, que no és qüestió de traumatitzar la canalla.
Si el sistema francès porta més de 100 anys a Andorra és per la dedicació i implicació dels professors i no pas per la dels polítics, que habitualment, no fan més que enredar la troca. Per això, de vegades per fer una truita cal trencar els ous. Ens en sortirà una de ben bona. A la francesa.
Periodista
Serà més fàcil veure la segona vinguda de Crist a la terra que disposar d’uns administradors com cal. Fa alguns anys que no entro a la seu del Ministeri d’Educació Nacional a París però sempre que hi he anat m’he trobat amb què Andorra comparteix despatx amb els DOM-TOM (Départements et Territoires d’Outre-Mer o France d’Outre-Mer). Entre la capital francesa i Caiena, la de la Guaiana Francesa, hi deu haver més de 7.000 kms i entre París i Andorra uns 700, però també són diferents les necessitats i les reivindicacions dels dos territoris.
Falta molta sensibilitat política i gestora amb l’educació francesa al nostre país, tanta que s’ha arribat a enviar a un delegat senzillament perquè no sabien què fer-ne al rectorat de Montpeller, del qual depèn Andorra. La seva arribada va ser espectacular però encara ho va ser més la seva sortida. L’actual gaudirà, cap el mes d’octubre, d’una merescuda jubilació. Entre això i les properes eleccions presidencials a França, no sé si ha estat el millor moment per dur a terme la mobilització dels docents i si les seves demandes hauran tingut prou ressò a l’Estat veí.
Cal veure com evoluciona el seu moviment tenint en compte que els candidats són mediocres, que els més convincents en els discursos, pel moment, són els dos dels extrems (Le Pen i Mélenchon) i que si ens guiem pels resultats de les primàries on els favorits van ser derrotats, ara pot passar qualsevol cosa. Però nou president a banda, el que realment preocupa són els programes dels candidats en l’àmbit educatiu. Vaig escoltar com un dels favorits, el centrista Emmanuel Macron, format entre l’Escola Nacional d’Administració (ENA) i els jesuïtes –un autèntic còctel molotov del qual jo només n’he tastat la segona part--, explicava que la solució passa per reduir el número d’alumnes per classe.
Sempre he pensat que l’èxit o el fracàs escolar va lligat als mitjans que té l’escola i no als efectius per aula. I a més, aquest tema de la reducció d’alumnes, ja el va intentar portar a la pràctica, a principis dels anys 2000, l’aleshores ministre d’Educació i filòsof, Luc Ferry, amb poc èxit. Estan preparats els mestres per treballar amb grups petits? Canviarà alguna cosa una classe de 25 a 23 alumnes? No sé la resposta a la primera pregunta però la de la segona sembla evident. Reflexionava sobre tot això quan vaig sentir com Benoît Hamon, que sembla més un aspirant a fer desaparèixer per sempre més el Partit Socialista francès que un candidat a president, també parlava de la reducció del número d’alumnes per aula i com el dretà i gris François Fillon, feia referència a l’acompanyament educatiu a l’escola, una cosa que també està molt de moda a l’Estat espanyol.
L’objectiu d’això serà que els docents ja no siguin pedagogs, ensenyants ni educadors, sinó acompanyants en el fascinant procés de creixement i descoberta dels nens i de les nenes. D’aquesta manera es donaran nivells de llibertat escolars que fins ara eren insospitats i inaudits, amb la idea que el nen o la nena aprengui per si sol, i s’eduqui de manera més o menys espontània però sense que arribi a créixer de forma natural, com l’herba en un prat. Els polítics i els gestors pretenen que els mestres no preparin els seus deixebles per al món, sinó que la seva fita, el seu objectiu sigui fer-lo més agradable i plaent per la mainada, que no hi hagi càstigs ni renys i que es facin pocs deures i pocs exàmens, que no és qüestió de traumatitzar la canalla.
Si el sistema francès porta més de 100 anys a Andorra és per la dedicació i implicació dels professors i no pas per la dels polítics, que habitualment, no fan més que enredar la troca. Per això, de vegades per fer una truita cal trencar els ous. Ens en sortirà una de ben bona. A la francesa.
Periodista