El festival
L’autèntic encaix a Europa passa actualment pel Festival d’Eurovisió que ha celebrat una nova edició aquest cap de setmana passat amb victòria de Portugal. No parlem d’acord duaner, ni de fiscalitat a l’estalvi ni dels règims de franquícia del sector comercial. El millor aparador de la geopolítica, de les tensions entre Estats i de les relacions internacionals és aquest certamen que va més enllà dels frikis i dels personatges estrambòtics. Dissabte a Kíev, en una edició dominada per l’excés de llums i focs d'artifici sobre l'escenari, es va imposar una sòbria balada romàntica plena de sentiments, interpretada per Salvador Sobral, un jove que odia i critica certàmens multitudinaris com aquest.
És un carrusel de les tendències i una pedrera de futurs talents. Ha vist cantar Céline Dion, Olivia Newton-John quan no eren famoses, Nina pre Operación Triunfo i va intuir que Serge Gainsbourg, a més d’un gran pòtol, era un jove amb un indiscutible talent per a la composició. També ha tingut, amb el pas dels anys, un cert poder d’anticipació. La cançó Quién maneja mi barca de Remedios Amaya, que va aconseguir zero vots el 1983, seria avui l’himne dels millennials, la sintonia de la campanya electoral de Podem o la introducció sonora a l'acte d’algun col·lectiu quisoflauta. Massiel, amb el seu triomf el 1968, cantant el La, la la(nd) es va avançar uns quants anys a Emma Stone i Ryan Gosling, i Chikilicuatre va ser l’indubtable precursor de la post veritat.
Eurovisió ha estat homosexual quan encara no s’havien popularitzat el Gaixample i Chueca i en els culebrots de TV3 --en aquells temps manaven Jordi Pujol i els missals de Marta Ferrusola -- era impensable veure dos homes o dues dones fent-se un petó als llavis, i sèries com Cites estaven a les beceroles. En el palmarès d’Eurovisió s’inscriuen dues victòries de transsexuals (DanaInternacional i Conchita Wurst) molt abans que Kendall Jenner descobrís el seu pare,Bruce, passejant per casa vestit de senyora. El triomf del/de la barbut/da austríac/a, Conchita, es va interpretar com una puntada de peu al president rus Vladimir Putin que l’havia criticat/da i que practica una política repressiva contra els homosexuals i els transsexuals.
Allò no és un festival, és una cimera política plena d’incidents diplomàtics. Aquest any Rússia no hi ha participat, com Àustria que, el 1969, es va negar a anar a l’Espanya franquista o Armènia que va boicotejar l’edició 2012 a Azerbaidjan. En aquesta edició, el país organitzador que ha estat Ucraïna no ha deixat entrar el representant rus perquè havia ofert un concert a Crimea després de l’annexió d’aquesta península per Moscou. Les diferències entre els russos i els ucraïnesos ja van quedar paleses a l’edició 2016 amb el primer lloc de la cantant d’Ucraïna Jamala. La seva cançó 1944 recordava la deportació dels tàtars de Crimea per Stalin durant la Segona Guerra Mundial. Les autoritats russes van protestar i van denunciar una manipulació per evitar la victòria del seu representant, Serguei Lazarev, gran favorit a les apostes i dels telespectadors. I és que massa sovint, les lletres de les cançons han estat motiu de controvèrsia.
Per evitar conflictes polítics, hi ha hagut cantants que han hagut de modificar les lletres. El 2015, el tema Don’t deny (no ho negueu) d’Armènia es va rebatejar com Face the shadow (enfront de l’ombra) perquè el primer títol es considerava com una al·lusió massa directa a Turquia, que encara refusa reconèixer com a genocidi les massacres d’armenis de l’any 1915. L’organització del certamen va obligar, l’any 2009, el grup de Geòrgia, Stephane & 3G a canviar la lletra de la seva cançó We Don’t Wanna Put In en considerar-la una crítica al president rus Putin.
En les participacions andorranes al festival, no es va lamentar cap incident d’aquest tipus ja que les cançons estaven lliures de tota sospita encara que en la de Marta Roure, Jugarem a estimar-nos, ja se li endevinava un cert to profètic. Si canviem alguna lletra, és el que estem fent ara a Andorra: jugar a estimbar-nos.
És un carrusel de les tendències i una pedrera de futurs talents. Ha vist cantar Céline Dion, Olivia Newton-John quan no eren famoses, Nina pre Operación Triunfo i va intuir que Serge Gainsbourg, a més d’un gran pòtol, era un jove amb un indiscutible talent per a la composició. També ha tingut, amb el pas dels anys, un cert poder d’anticipació. La cançó Quién maneja mi barca de Remedios Amaya, que va aconseguir zero vots el 1983, seria avui l’himne dels millennials, la sintonia de la campanya electoral de Podem o la introducció sonora a l'acte d’algun col·lectiu quisoflauta. Massiel, amb el seu triomf el 1968, cantant el La, la la(nd) es va avançar uns quants anys a Emma Stone i Ryan Gosling, i Chikilicuatre va ser l’indubtable precursor de la post veritat.
Eurovisió ha estat homosexual quan encara no s’havien popularitzat el Gaixample i Chueca i en els culebrots de TV3 --en aquells temps manaven Jordi Pujol i els missals de Marta Ferrusola -- era impensable veure dos homes o dues dones fent-se un petó als llavis, i sèries com Cites estaven a les beceroles. En el palmarès d’Eurovisió s’inscriuen dues victòries de transsexuals (DanaInternacional i Conchita Wurst) molt abans que Kendall Jenner descobrís el seu pare,Bruce, passejant per casa vestit de senyora. El triomf del/de la barbut/da austríac/a, Conchita, es va interpretar com una puntada de peu al president rus Vladimir Putin que l’havia criticat/da i que practica una política repressiva contra els homosexuals i els transsexuals.
Allò no és un festival, és una cimera política plena d’incidents diplomàtics. Aquest any Rússia no hi ha participat, com Àustria que, el 1969, es va negar a anar a l’Espanya franquista o Armènia que va boicotejar l’edició 2012 a Azerbaidjan. En aquesta edició, el país organitzador que ha estat Ucraïna no ha deixat entrar el representant rus perquè havia ofert un concert a Crimea després de l’annexió d’aquesta península per Moscou. Les diferències entre els russos i els ucraïnesos ja van quedar paleses a l’edició 2016 amb el primer lloc de la cantant d’Ucraïna Jamala. La seva cançó 1944 recordava la deportació dels tàtars de Crimea per Stalin durant la Segona Guerra Mundial. Les autoritats russes van protestar i van denunciar una manipulació per evitar la victòria del seu representant, Serguei Lazarev, gran favorit a les apostes i dels telespectadors. I és que massa sovint, les lletres de les cançons han estat motiu de controvèrsia.
Per evitar conflictes polítics, hi ha hagut cantants que han hagut de modificar les lletres. El 2015, el tema Don’t deny (no ho negueu) d’Armènia es va rebatejar com Face the shadow (enfront de l’ombra) perquè el primer títol es considerava com una al·lusió massa directa a Turquia, que encara refusa reconèixer com a genocidi les massacres d’armenis de l’any 1915. L’organització del certamen va obligar, l’any 2009, el grup de Geòrgia, Stephane & 3G a canviar la lletra de la seva cançó We Don’t Wanna Put In en considerar-la una crítica al president rus Putin.
En les participacions andorranes al festival, no es va lamentar cap incident d’aquest tipus ja que les cançons estaven lliures de tota sospita encara que en la de Marta Roure, Jugarem a estimar-nos, ja se li endevinava un cert to profètic. Si canviem alguna lletra, és el que estem fent ara a Andorra: jugar a estimbar-nos.