Ariba la primavera i tenim unes ganes de festa, gresca, sol, natura i d’aire lliure irrefrenables. Els caps de setmana són una contra programació d’actes que no necessiten una agenda.ad sinó tots els volums de l’enciclopèdia Espasa-Calpe o la Biblioteca d’Alexandria.
 Hi ha tantes inauguracions, certàmens, curses populars, festivals, projeccions, exposicions, mostres, mercats, festes populars, concerts, xerrades, conferències, jornades de portes obertes, presentacions de llibres, lectures poètiques i espectacles de final de curs que acabarem colgats sota una allau de cultura. Que, com el saber, no ocupa lloc, d’això ja n’estàvem al cas, perquè l’aprenentatge forma part de la mostra vida des que naixem, però desborda les agendes, buida les butxaques i fa anar corrent d’un lloc a l’altre tant el ciutadà com també els polítics perquè el que no es mou no surt a la foto.
 Fan discursos per reivindicar la pluralitat i la visibilitat multiètnica dels criadors de caragols en captivitat, entreguen diplomes al guanyador del concurs de cartes de restaurant escrites en guix sobre un suport de pissarra, inauguren centres d’interpretació de la reproducció del tamarro a la vessant sud dels Cortals de Manyat i participen en festivals vegans amb concert inclòs de Futuro Vega Pop, tot i que quan arribin a casa es menjaran un bistec king size.
 Mai els actes havien estat tan mediatitzats, les xarxes socials tan sol·licitades i els murs tan plens de cartells. Sembla mentida que en plena era d’internet un dels mitjans de comunicació més utilitzat per anunciar les activitats sigui un tros de paper en un vidre o en una paret. O és una obsessió meva, o cada dia en veig més per tot arreu. Anuncien de tot. El problema és que es posen i no es treuen formant una capa digna d’un estudi arqueològic que faria salivar Howard Carter, el descobridor de la tomba del faraó Tutankamon.
Qualsevol dia algú trobarà sota els cartells actuals, el dels actes programats amb motiu de la visita a Andorra del general De Gaulle, un altre que convoca la vaga de FHASA o la coronació canònica de la verge de Canòlich i la inauguració del camí que surt des de la Inspecció Tècnica de Vehicles (ITV). Està descrit que la nostàlgia és un mecanisme fal·laç i pueril però aleshores pujava amb energia les rampes fins al collet Purgat, el collet Martí i el que calgués. Ara també pujo a la capella però amb cotxe. No compleixo la tradició perquè no pesen els anys, pesen els quilos.
He anat a Canòlich passant per sobre de la muntanya d’actes, del memorial de futbol Francesc Vila, de la jornada de biodiversitat, i dubtant de si a la tarda tocaven els Mimetismes de l’Esbart Sant Romà o l’espectacle de fi de curs de l’Animal Escola de Teatre a l’Auditori Claror. I assegurant que sí, que l’any que ve aniré a Canòlich a peu perquè com a últim recurs sempre em queda el camí des de Bixessari, menys costerut i més agradable tot i el llarg tram de carretera que cal fer per arribar-hi. I em tornaré a emocionar quan a la missa de les 10 cantem els goigs, retrobant-hi gent que fa temps que no veig o recuperant-hi sensacions.
 Em vaig casar allà, vam batejar la nostra filla, hi va fer la comunió i hi vam renovar els vots després de 25 anys de matrimoni. A cops, la nostàlgia també pot arribar a ser acollidora i fins tot divertida, com una d’aquestes pel·lícules sense pretensions que emeten a la televisió havent dinat en un dia de pluja. I no pel contingut sinó pels subtítols que són tan apassionants com l’argument o l’acció. A MovistarSeries en un episodi de la sèrie Fargo, guanyadora de múltiples premis, van traduir «es mucho dinero. Cien mil pavos» per «són molts diners. Cent mil galls dindis».
Periodista