On trobem valor a la renda fixa? Un company del sector financer d’inversions va voler fer un acudit quan es va assabentar que el nom del panel en el que vaig col·laborar fa un mes a Madrid era: «Explorant Oportunitats a la Renda Fixa». «Quant va durar la ponència, tres segons? No n’hi han d’oportunitats en la renda fixa!», va sentenciar mentre reia. Aquesta bé podria ser la realitat a simple vista , però és la nostra feina trobar les solucions a problemes complexos.
La veritat és que no manquen instruments, especialment si es tracta, com el meu cas, de seleccionar fons d’inversió per obtenir exposició a la renda fixa. El problema és que hem d’incrementar el risc de la cartera per tal de mantenir un cert nivell de renda. Per exemple, dins la categoria de bons sobirans únicament trobarem retorns acceptables en emissions de països emergents. La paradoxa és que trobem països emergents amb uns fonamentals comparativament millor que els països del nostre entorn, o dels Estats Units, com podrien ser el nivell de deute, la disciplina fiscal o, fins i tot, la balança comercial. El problema d’aquest deute no són els emissors en aquest cas, sinó els compradors internacionals; és un mercat de fluxos: quan la volatilitat augmenta en els actius de risc els inversors venen la renda fixa emergent en massa, independentment dels fonamentals. Per aquest motiu, la renda fixa ens proporciona un cupó interessant, en qualsevol cas exponencialment més alt que les emissions de països desenvolupats, però que no farà la funció de protecció en el cas de patir caigudes al mercat de renda variable.
Per aquest motiu, una de les alternatives més populars per navegar les difícils aigües de la renda fixa, són les estratègies globals i flexibles, amb gestors que pugin obtenir valor, sense incrementar el risc mes enllà del que és raonable i, sobre tot, que tinguin la capacitat de canviar la composició de la cartera, per què adopti la funció defensiva en cas que el mercat canviï de tendència. Aquí traslladem el risc d’actiu a risc de gestió, perquè confiem en què els gestors prendran les decisions d’inversió adequades per a cada condició de mercat; el problema és que cap gestor (i m’incloc) és infal·lible en tot moment. Aquestes són estratègies molt flexibles, que inverteixen a nivell global tant en renda fixa sobirana com en crèdit, mercats desenvolupats i emergents, gestionant la divisa per generar retorns de manera independent. Una de les característiques més destacades es tractar la duració com si fos un actiu més, prenent posicions llargues o curtes en distintes corbes de països depenent de la part del cicle en el que es trobi.
I si això no és suficient, tenim alternatives més exòtiques per completar les carteres i aconseguir una descorrelació, per una banda amb els actius de risc i per l’altra amb els bons de govern europeus i dels Estats Units. Estem parlant d’actius alternatius que tinguin certes propietats de la renda fixa en termes de rendibilitat/risc. Així tenim la família d’actius lligats a productes d’assegurances (ILS per les seves sigles en anglès). Un dels més populars recentment d’aquesta família són els Catastrophe Bonds, més coneguts com CAT Bonds. Aquets fons compren paquets d’assegurances que cobreixen esdeveniments catastròfics naturals. D’aquesta manera el pagament de la prima no el rep la companyia d’assegurances sinó el fons i, així mateix, aquest té l’obligació de cobrir les indemnitzacions en cas que es produeixi un esdeveniment cobert per la pòlissa. Una altra versió, molt similar, són els fons que compren assegurances de vida, on el fons va cobrant la prima i és l’encarregat de pagar la pòlissa al produir-se la mort de l’assegurat. Ambdues estratègies han produït retorns molt atractius en el passat, però més interessant, si escau, és la seva nul·la sensitivitat als tipus d’interès i al cicle del crèdit.
N’hi ha una expressió en anglès perfecta per descriure la situació actual en el món de la renda fixa: between a rock and a hard place, o com diríem, ens trobem entre una roca i un lloc molt dur. Ens trobem en una situació on no volíem estar, amb un entorn de tipus extremadament baix, si no negatiu, en la part tardana del cicle econòmic americà. Considerem que comprar bons europeus o nord-americans té un risc asimètric negatiu, no obtenim retorn a través del cupó i tenim el risc de perdre a través del preu en cas de que els tipus repuntin. I, finalment, si els mercats de renda variable cauen, aquests bons no ofereixen protecció, perquè ja han corregut massa.
Hem presentat aquí algunes alternatives a la renda fixa tradicional per tractar de mantenir un mínim nivell de retorns en la part més conservadora de la nostra cartera, però hem de ser conscients que no n’hi ha un substitut real a la renda fixa de millor qualitat, i aquesta ha perdut part de les seves característiques de protecció. Per això, utilitzem les alternatives que tenim de manera moderada.
Head Fund Selection & Distribution. Andbank